Sergi Hernàndez, de Calaf, amb Mireia Delgado, de la Granada del Penedès, parella sentimental i de quilòmetres, han viscut una setmana d’aventura dins d’un Seat Panda en la Panda Rail, la competició amateur de llarga distància que travessa el Marroc. Els dos joves, estudiants de l’últim curs del grau superior de Mecànica de l’institut Milà i Fontanals d’Igualada, van decidir llançar-se de cap a l’odissea que han convertit en el treball de final de grau. Ara ja han tornat a casa amb el cotxe sencer, una gran experiència i un trofeu entre els braços, el primer premi de la categoria d’estudiants.

Els seus companys de viatge, alumnes del mateix centre, però residents al Berguedà, Marc Rial i Arnau Colillas, han quedat segons en la categoria d’estudiants, darrere del calafí i la granadenca. El que no s’esperaven cap dels quatre és que acabarien el viatge classificats en el primer i el segon lloc en la categoria d’estudiants. Era un projecte d’escola i la primera vegada que participaven en un ral·li.

Marc Rial i Arnau Colillas, sobre el seu Panda blanc i des del Berguedà, s’han enfilat a la segona posició. Han estat en col·laboració constant amb els seus companys de classe i de peripècia.

Destaquen com el moment més dur el que van viure quan el cotxe se’ls va encallar a la sorra a les dues del migdia -sota el sol del desert- just en l’etapa que comptaven els punts per a la classificació. «En aquest moment vam perdre els nervis, però aleshores recordes on ets, que estàs vivint una gran experiència i que el més important és passar-ho bé», diu Rial.

Després de recórrer quilòmetres i quilòmetres dins d’un Fiat Panda, què és el que més us ha agradat d’haver participat a la competició?

Sergi Hernández: Ens ha encantat la germanor que hi havia entre tots els participants. Érem vinguts de llocs diversos i, en canvi, la llengua que parlessis, la ideologia política que defensessis o la posició que tinguessis en la competició era indiferent. Si necessitaves ajuda tothom ho donava tot per donar-te-la, encara que això signifiqués perdre punts en la classificació.

Què me’n dius, Mireia, de la relació amb el teu company d’equip, el Sergi? [El Sergi i la Mireia, a part de pilot i copilot, són parella]

Mireia Delgado: La coordinació entre pilot i copilot és essencial per superar les etapes sense problemes. Hem passat dies asseguts l’un al costat de l’altre a 10 centímetres de distància amb la pressió de la carretera i de la competició perseguint-nos i, malgrat això, ens hem aguantat molt bé.

Heu travessat els deserts i les terres més salvatges del Marroc, què hi heu vist que us hagi sorprès?

M.D.: La pobresa. Hi ha pobles perduts al mig del no-res, on no els arriba ni llum ni electricitat ni res de res. Zones aïllades i desconegudes on viuen amb tranquil·litat. Allà no hi trobes ni un turista!

Quin ha estat el moment més dur?

S.H.: Per a mi va ser la primera nit, que la vam passar a la muntanya de l’Atlas, a 2.300 metres d’alçada. Érem dins la tenda provant de dormir amb una temperatura de 5 graus sota zero. Tot estava completament glaçat, inclosos nosaltres.

Com és el dia a dia dins d’un ral·li?

M.D.: El dia comença d’hora, entre les 6 i les 7 del matí, i és com començar de nou, dorms en una tenda, la desmuntes al matí just després de llevar-te, l’entafores com pots dins del cotxe i al vespre, quan arribes a la següent etapa després de passar el dia fent quilòmetres, altra vegada has de tornar a fer-te la teva petita llar mòbil. L’esmorzar i el sopar són els àpats que es fan conjuntament amb la resta d’equips. En aquestes estones, els nostres companys de classe del Milà i Fontanals, el Marc i l’Aleix, han estat molt importants per ajudar-nos i per compartir les experiències viscudes i els reptes que encara ens faltaven.

Dels 10 equips en la categoria d’estudiants, dos eren del Milà i Fontanals d’Igualada i, per més casualitat, tots dos heu quedat en el primer i el segon lloc de la vostra classificació.

M.D.: Sí, i això que no ho esperàvem. Per a tots quatre era una experiència totalment nova, hi anàvem a passar-ho bé. El Sergi i jo ens vam plantejar no fixar-nos en la classificació, simplement acabar les etapes, fer-ho bé i passar-nos-ho el màxim de bé possible. Al final, ho vam fer millor del que es