Especialitzada en estudis de Pau i Resolució de Conflictes, Èlia Susanna (Igualada, 1973) ha impulsat i coordinat el nou curs «La pau i el món avui», dins de l'Igualada School of Peace que es durà a terme aquest estiu a la capital de l'Anoia. Interessada en l'estudi de les guerres com una forma d'entendre i estudiar l'ésser humà en condicions extremes, va estar quatre anys a l'Afganistan, on va viure de primera mà les societats de postguerra.

Per què són necessaris uns estudis sobre la pau a Igualada?

Uns estudis com aquests haurien de ser imprescindibles en qualsevol país del món perquè la pau és transversal, serveix per a tothom. A l'Estat espanyol s'han desenvolupat programes que s'emmarcaven dins la ciència política, però no en estudis per la pau. La diferència és que la ciència política és neutra i els estudis per la pau tenen una premissa ètica: volen aconseguir unes societats pacífiques.

Al llarg de la història, les guer-res han estat estretament lligades amb la humanitat. És, per tant, una utopia lluitar perquè s'acabin?

Efectivament, la violència és endèmica de l'ésser humà, prové de l'instint. Però si ensenyem que la pau és la solució a qualsevol conflicte, podem arribar a canviar el món. I no és tracta d'una utopia, sinó d'una lluita perquè l'ésser humà sigui tan digne com volem que sigui la seva condició.

Calen, doncs, educadors per a la construcció de la pau. És l'objectiu del curs formar-los?

La intenció del curs és formar persones que treballen en ONG o sobre el terreny. El projecte sorgeix perquè persones i institucions desenvolupen projectes pacificadors arreu, amb molt bones intencions, però, en canvi, no tenen els coneixements perquè els processos de pau tinguin una repercussió real en les societats.

Com es construeix la pau després d'un conflicte violent?

És un procés molt llarg i calen generacions per completar-lo. Jo vaig començar a estudiar-lo a partir de l'interès en la Guerra Civil Espanyola. I és que els avis de la generació que la van viure, com el meu, van morir traumatitzats per la guerra! I aquest trauma és present en totes les societats després d'una guerra. De la mateixa manera, la generació que jo vaig educar a Afganistan, que ara tenen entre 25 i 30 anys, no són els que canviaran el país; els que ho faran seran els seus fills, que tindran les històries de la guerra presents però ja no en patiran el trauma.

Per tant, la generació que viu la guerra no serà la mateixa que se sobreposarà al conflicte i construirà una altra societat?

Et poso un exemple: Sud-àfrica s'ha considerat un gran procés pacificador i sí, ho va ser. Malgrat això, com una forma de reconciliació, botxins demanaven disculpes a les víctimes i al final s'acabaven fent una abraçada. Una de les professores del curs, Karen Brounéus, assegura -i jo hi estic d'acord- que si et demanen perdó quan t'han matat un fill, això no cura res. Les guerres fan sortir la condició més extrema de l'ésser humà i els qui les viuen no les superen mai.

Doncs quin ha de ser el paper d'un constructor de la pau?

Intentar transformar la societat de manera que les generacions properes no pateixin les mateixes situacions. Però d'aquí a crear una democràcia com la que tenim nosaltres, liberal, en què les persones prenguin decisions pròpies i tenir diferents idees polítiques a les de la teva família, calen i molts anys. Perquè, a més, un altre problema és que des d'Occident s'estan intentant aplicar democràcies neoliberals en societats comunitàries i això no funciona.

Com ha de ser, així, una democràcia de postguerra?

No hi ha una resposta tancada ni única, potser no hi ha resposta. El que és segur és que haurien de tenir en compte les necessitats de la població, perquè quan preguntes què entenen ells per democràcia et diuen: escoles i hospitals. Per això, quan Occident crea democràcies per mig món que no milloren les condicions de vida dels habitants d'un territori, la gent deixa de creure-hi.