Macià Alavedra, el conseller etern

M
acià Alavedra i Moner (Barcelona, 1934) va aconseguir el primer càrrec oficial a les primeres eleccions generals, l'any 1977, i des de llavors la seva vida ha estat una successió de càrrecs, primer a la política i tot seguit a l'empresa privada, però no a qualsevol empresa: a les concessionàries controlades per La Caixa. Intel·ligent, enèrgic i polivalent, ha format part del govern de la Generalitat durant quinze anys consecutius, dels 23 de l'etapa de Jordi Pujol.
Fill del poeta Joan Alavedra (autor de l'oratori El Pessebre, que va musicar Pau Casals), va viure d'infant l'exili republicà amb la seva família. Tornat a Catalunya, abans dels vint anys militava al clandestí Front Nacional de Catalunya, una organització nacionalista d'ampli espectre i limitada presència, que donaria peu a un petit estol d'altres formacions. Llicenciat en Dret i dedicat a l'assessoria d'empreses, la seva arribada a CDC no va seguir el camí del pujolisme primerenc sinó la via lateral d'Esquerra Democràtica de Catalunya, el partit del liberal Ramon Trias Fargas, del qual va ser cofundador el 1975. Quan EDC va subsumir-se a CDC, Alavedra va entrar per la porta gran: diputat al Congrés, portaveu al Parlament de Catalunya i conseller de Governació des del 1982, el 1987 va saltar a la conselleria d'Indústria i Energia i el 1989 va substituir Trias Fargas a la d'Economia i Finances. Era allà quan les febleses parlamentàries dels darrers governs del PSOE i del primer govern del PP van donar a CiU una notable capacitat negociadora, i la seva signatura apareix a les cessions del 15% i del 30% de l'IRPF aconseguides en successius acords de finançament, i al "pacte del Majestic" amb el primer govern Aznar. Profund coneixedor i molt ben relacionat amb l'empresariat català, considerat un mitjà habitual de contacte entre el món dels negocis i els governs Pujol, va caure sota l'ombra de la sospita quan va esclatar l'escàndol dels xantatges del jutge Pasqual Estivill i es va saber que havia organitzat contactes entre ell i algunes de les seves víctimes, que va justificar com una gestió a petició dels encausats que no sabien com accedir al jutge que els volia empresonar. També se li va retreure haver fet costat a Javier de la Rosa, quan encara no havien esclatat els seus escàndols. Elegit per al Parlament de Catalunya en cinc convocatòries consecutives, en deixar la Generalitat, el 1997, l'esperaven càrrecs ben situats i ben remunerats: president, entre altres, d'Autopistes de Catalunya fins al 2003, i d'Abertis Logística fins al 2007, dues empreses en l'òrbita de La Caixa. Estivill va ser membre del Consell General del Poder Judicial amb l'aval de CiU.