"La Montserrat va decidir que havia d'anar a trobar les seves filles, que no volia que patissin l'allunyament i la mancança que ella havia tingut. Un dia, va anar a esperar la Marta a la sortida de la universitat, però ella no la va voler ni escoltar, ja que la considerava com la vergonya de la família... Al vespre, en comentar-li aquest fet a l'Anna, que sempre volia saber el
perquè la seva mare havia marxat de casa, es varen posar d'acord perquè l'acompanyés a la universitat per veure si hi tornava, doncs la Marta li havia dit que, d'amagat d'elles, la mare sovint les anava a veure... Complicitats. La Montserrat li explicava totes aquestes peripècies a la Rosa que dia a dia anava perdent facultats. Per això un dia li va dir 'quan me'n vagi de viatge obre la maleta'. I es referia, evidentment, a aquella maleta que guardava tan afanosament i d'amagat de les seves companyes".
Aquest és un dels darrers paràgrafs de La maleta del capvespre, el relat que ha permès a Maribel Nogue i Felip (1947, Igualada) guanyar el Premi Ciutat d'Igualada de narrativa breu. Una prosa ferma, diàfana, sense subterfugis, que ha conreat durant anys en articles polítics i socials als diaris locals. Nogué és una tot terreny, fortament implicada en els moviments socials de la comarca, que enguany ha deixat anar la seva vena literària, fins ara mig oculta. Amb un passat d'incansable lluita social, actualment es dedica primordialment a Dones d'Igualada. Però quan parla, no eludeix cap tema, i posa el seu gra de sorra a totes les qüestions que hi ha sobre la taula.
D'on li ve la vena d'escriure?
He tingut sempre la necessitat de donar substància a tot allò que faig. El 1994 vaig treure a la llum escriure, una necessitat. Vaig escriure en diaris, i ara tinc més de 1.500 produccions. Sempre m'han agradat els contes, els relats, i jo difícilment em puc presentar a pintura o a escultura. Quan l'any passat hi va haver la polèmica en el premi de narrativa breu, vaig pensar a entrar-hi, per donar suport a la iniciativa. I em va sorgir la idea de La maleta del capvespre, que ve a ser això, la idea de la vida d'una àvia, Montserrat, al final de la seva vida, i el conflicte quegeneracional que hi ha entre dones, amb les seves filles i nétes.
Vostè forma part d'una generació igualadina que va néixer a la postguerra i que va viure la seva plenitud en l'època dels grans canvis?
Sí, diríem que és la generació dels 60, quan molta gent d'Igualada va poder anar a la universitat i van obrir els ulls, sortir del niu, i es va portar a Igualada, i esquitxar-la una miqueta, la inquietud que es vivia fora. Si tenies ansietat de conèixer coses més enllà del poble, tenies l'oportunitat de fer-ho. En el meu cas, per situació familiar, no vaig tenir l'ocasió d'anar a la universitat, però els caps de setmana, quan els estudiants es reunien per fer la cervesa, jo tenia set de sadollar-me d'aquell coneixement, dels canvis que es vivien el món. No em conformava només de veure-les venir.
En el moment en què vostè va entrar al joc polític, la situació de la dona ja no era la mateixa que en dècades anteriors? Com la va viure?
A mi ningú no m'ha regalat mai res. Ningú. Ni quan es començaven a respectar els drets de les dones. Ni en el món on m'he mogut, on predominava un esquema molt masclista de viure la vida pública. Havia de caminar per la maroma..., de fer el que jo creia, la informació que jo rebia, el que es feia a l'entorn en què em movia, i en què en tot cas com a dona m'havia de marcar de diferència. No volia fer el mateix amb faldilles. Des de l'any 1994, vaig fer anàlisi del bagatge, per aprofitar tot el que havia fet. I vaig entendre que el preu que paguem les dones que treballem en la vida política és que hem fet una quarta jornada.
La laboral i la domèstica, les dues primeres, la tercera és la que ens passem a les reunions, la quarta és la que portem constantment per poder construir-nos com a dones, des d'allò específic. La institució et lliga les mans, la maquinària administrativa se't menja. La dona ha de trobar una sintonia, i tot el que treballes i desenvolupes t'ha de servir per créixer i ser diferent..
Ha pogut conciliar sempre l'obrerisme amb el feminisme? Ha estat difícil?
He cregut sempre que el comunisme és una ciència que et permet interpretar la realitat per transformar-la, una ciència que permet llegir les cartes de navegació, no un manual tancat, en sentit fonamentalista. Com si cada matí, quan et lleves, passes una làmina transparent sobre l'atles, i veus el camí. Una cosa són les idees, l'altra els qui s'han posat a davant no han fet la quarta jornada aquesta, i han hagut de sacrificar la família. Jo també. Ara visc sola, perquè vaig veure que si em volia dedicar plenament a això, m'havia de sacrificar. Portava un tipus de vida molt bèstia. Si jo apostava per això fins al final, sabia que tenia una disjuntiva irrenunciable. És un dels preus que paguem les dones per ser nosaltres mateixes.
No ha renunciat a res com a persona? O sí?
Vivim en una societat patriarcal. Un dia es va fer una construcció de gènere, i la societat va quedar de la manera que els homes fan una cosa i les dones una altra. Més enllà que hi ha homes bones persones; dones que no ho són..., no és això, és la construcció social. Admiro les dones que fan vida domèstica i són el fil conductor, on ells són el principal valor, té molt de mèrit, no estic en contra de les famílies ni del paper que hi tenen les dones. A la vida pública, hi ha muntat un altre sistema, on queda en silenci el treball i el valor. Però ara aquest paper de la dona no es pot deixar a banda en una societat en decadència, que necessita canvis. Ara hi ha homes perfectament compromesos amb la nova realitat, que es volen treure també la carcassa que portaven, que els ha emmanillat i que ara poden sentir-se disponibles.
La sofisticació actual de la societat ha permès superar el factor històric que ha col·locat homes i dones en posicions diferents, amb rols diferents?
L'han superat persones individuals. No em refereixo només a les tasques domèstiques, ara veiem homes amb el cotxet del nen. La vida domèstica ha de deixar un espai per a la dona per viure la vida domèstica, la seva vida personal. I també que homes i dones puguin trencar els motlles.
Què ha passat a la majoria de societats del planeta, en què els homes han assumit la batuta de les societats?
És el patriarcat, que es va implementar fa 4.000 anys. És molt complex. Una vegada, ens va explicar Victòria Sau, que els homes ens han deixat un món brut, que l'han contaminat. Les dones no sé si som més netes per herència, o pel que sigui, però potser tenim una manera diferent de ser, una manera de tenir cura de la natura. Ara bé, hi ha homes que desenvolupen facultats que també trenquen aquest motlle i que se situen al marge. Però fan falta aquests valors. Confio que amb el teló de fons de les idees del comunisme es puguin trencar aquestes cadenes. Jo no abdico precisament de la idea del comunisme, però és una eina d'interpretació, el full de ruta l'haig de fer jo mateixa.
Les experiències comunistes a Europa, a partir del 1917, han estat dictadures del proletariat. Han fracassat o no han culminat en general?
El segle XX ha estat un segle d'una evolució brutal. Els aparadors del capitalisme i el consumisme són molt llaminers, el comportament corporativista dels qui manen és privilegiat, en un sistema o l'altre. La idea no està acabada, però hi ha hagut fets humans, el fet generacional. Es pot forçar a fer el que vols, o convèncer, o que te n'adonis... Això ho notes també quan escrius, que vas aprofundint, vas canviant. Entenc la gent jove d'ara, perquè quan era jove vaig voler canviar. Per tant, coincideixo amb les inquietuds que tenen els joves d'ara, les saludo.
Vostè va estar en el primer govern democràtic de Montbui, de Ramón Gómez, vuit anys, amb el Partit Comunista. Just en sortir del govern, el 1987, hi va haver va-gues tan dures com la del 1988 contra l'executiu de Felipe González..., i ja immediatament, un any després, es comença a esfondrar el comunisme, amb el mur de Berlín. I enmig, l'onada neoliberal de Ronald Reagan, als Estats Units...
Era una època de desindustrialització, la batalla dels sindicats aleshores era no a l'acomiadament lliure. Però es van pagar peatges, perquè es va arreglar amb les indemnitzacions, com a solució... i a la llarga, s'ha generalitzat, i ens hem deixat comprar. Són unes trampes que han anat posant, i avui tanquen les fàbriques i ja no hi ha indemnitzacions. A Europa, després de la Segona Guerra Mundial, va ser l'auge de l'Estat del benestar. D'aquí a unes quantes generacions, potser els nens diran "l'àvia diu que anaven a cal metge sense pagar". Hem de sortir al carrer per tot, ara? Sempre que hi ha hagut la intenció de reduir drets, se n'ha permès l'abús abans. Un període permissiu previ, per exemple, amb les indemnitzacions, i ens trobem amb el que ens trobem. Estic convençuda que el sistema no hauria pogut cobrir el dèficit d'infraestructures sense l'enginy i la voluntat que els militants de base, els municipis, hi van posar. I no parlo per mi. El sistema es va emportar amb nosaltres una plusvàlua. No cobràvem per fer el que fèiem, però hi posàvem tota l'ànima, mentre que no quedava temps per construir-nos a nosaltres mateixos. Hem pagat una plusvàlua, i ara, per contra, hi ha els qui s'aprofiten de la política, on hi hauria d'haver una actitud de servei.
Diuen que a Montbui, durant aquells anys, es veia el mateix alcalde, Ramón Gómez, i els regidors arreglar les clavegueres al vespre.
El secretari de l'Ajuntament de Montbui era el franquista, encara, i ens deia que no hi havia diners per a res. Ens anul·lava els acords, per exemple. Al final, ens van posar sous, però amb els salaris de regidors pagàvem gegants de la festa major, per exemple.
En canvi, la praxi del comunisme ha estat molt difícil en l'àmbit estatal. La Xina ha derivat ara cap al capitalisme d'estat, i Corea del Nord no és cap paradís. El referent de l'esquerra no ha estat més la socialdemocràcia del nord d'Europa?
En l'àmbit social, sí, l'evolució de l'estat del benestar. Però en l'econòmic, no.
Quin seria el mirall de l'experiència de govern?
La utopia, que es fa treballant cada dia, tenint un nord. No és fer un salt al buit. Anar a poc a poc i construir.
Les últimes declaracions dels líders de l'Església han molestat molta gent. Però, a més a més, hi ha la desorientació d'aquest sector propens a votar l'esquerra, palpable sobretot en el jovent i que es desencanten també davant el progressisme. No entenen que els representants es comportin com a nous rics i cobrin uns sous altíssims.
Sí, d'una banda, l'estructura eclesiàstica té una repercussió pública en les seves intervencions, estan actuant com si controlessin les dones com a objecte, com si en tinguessin la tutela. I sí, el jovent està desencisat, perquè li falten referents. No els agrada el que hi ha, però ens trobem que aquesta classe política cobra uns sous alts bàsicament que serveixen per finançar els partits. El sistema és caduc. Els partits s'han de finançar com cal, i els qui es dediquen a la política, pagats d'una manera justa. Si no, es posen com a nous rics, i si no tenen un compromís social clar, malament. La política és una actitud de servei. Els referents ens fallen. Però, compte, abans manegaven el que volien, ara ho sabem. S'ha consolidat el model de la gestionitis, hi ha molt d'hermetisme en el model institucional. La dreta és el meu enemic, però en la carrera electoral hi ha adversaris i rivals, que poden acabar sent companys de viatge. I, a vegades, els partits s'han d'aliar perquè l'enemic és fort.
D'on ve la gestionitis en la qual vivim?
En la transició hi va haver una reforma, però no una ruptura. Els ajuntaments, per exemple, s'han convertit en sucursals de la Diputació, que és d'on surten tots els fons. Qualsevol iniciativa municipal ha de tenir el vistiplau de la Diputació. Actualment, els polítics gestionen els diners que els donen. I no, haurien de decidir cap on es destinen.
I quan parla d'un nou sistema, què requereix per als polítics que hi hagi al capdamunt?
Horitzontalitat, transparència, honestedat i compromís.
I la fiscalització dels moviments de l'administració?
Ja he dit honestedat i compromís. No ens podem convertir en simples policies. No pot entrar tothom com a sospitós. Com a funcionària, passo una sèrie de controls que per qualsevol error passo a ser sospitosa. És clar que cal vigilar, però hi ha d'haver un camp de mostra, de la sinceritat, del compromís i la professionalitat, tant dels polítics com dels funcionaris de la corporació. No sóc partidària de personal de confiança, cal una disciplina. Només en les qüestions en què no puguin intervenir els funcionaris, no en qüestions professionals, poden intervenir persones com a càrrecs de confiança del polític. Un càrrec de confiança s'ha d'eliminar si és per substituir un lloc de treball.
03:50
IMPRIMIR PÁGINA »
AUMENTAR TEXTO »
REDUCIR TEXTO »
