´A Haití, una mirada o un mig somrís indicava que t´agraïen que els atenguessis´

Anestesiòleg de l'Hospital d'Igualada, membre del SEM. Va abandonar a corre-cuita les seves obligacions aquí per traslladar-se a l'altra banda de l'Atlàntic, a Haití. Ara agraeix a l'Hospital i al CatSalut -és cap territorial a la Catalunya central- que el dispensessin una setmana de la seva tasca aquí per viure aquesta experiència.

Poc després que Haití, un dels països més pobres del món, es descompongués en un terratrèmol de 7,2 graus a l'escala Richter, a Josep Maria Soto li va arribar la petició (o l'oportunitat) de dirigir-s'hi en un dels dispositius d'emergència sanitària. Ara torna després d'una setmana de tasca dura, aspra, però reconfortant.

Com es va trobar, en poques hores, anant a Haití?
Era una petició de l'ONU que va enviar al govern espanyol. Des del govern, la petició es va estendre a les autonomies i ens va arribar el dimecres 13 (el terratrèmol va ser el dia 12). A partir d'aquí es va posar en marxa la maquinària administrativa, i en cosa d'una hora es va activar el dispositiu que tenim nosaltres per aquestes situacions.

Des que el terratrèmol va ocórrer fins que es va embarcar, quan temps va passar?
Jo vaig ser de la segona tongada. Em van avisar al migdia del dia 13. El temps just per venir de Barcelona a Igualada, agafar l'equipament, el passaport, acomiadar-me de la família i agafar material de l'hospital.

Ja havia participat en dispositius d'aquest tipus?
Indirectament, en l'organització. Mai no havia tingut l'oportunitat de viure-ho de primera mà.

Com van arribar a Port-au-Prince?
El nostre vol va arribar a Santo Domingo, capital de la República Dominicana, perquè l'aeroport de Port-au-Prince estava sota mínims i se n'havien d'ocupar els americans, no estava preparat i vam haver de fer escala. A partir de Santo Domingo vam agafar un vol d'enllaç amb la capital d'Haití.

On es va situar la seva acollida?
Estàvem situats tots els equips d'ajuda internacional entorn de l'aeroport, en cap moment no vam sortir del perímetre on hi havia un recinte de seguretat. Una patrulla de soldats ens duia a l'hospital, en un comboi.

Com van ser les primeres hores a l'hospital, es va dir que era un non-stop?
La veritat és que sí. El personal de l'hospital de la Pau era inexistent, a penes hi quedaven unes monges. No hi havia llum, oxigen, aigua... queda clar quin era l'escenari.

Com veieu els carrers quan anàveu cap a l'hospital?
La gent estava al carrer, per por i perquè no tenien casa. No tenien cap seguretat davant les possibles rèpliques que hi pogués haver del sisme.

Aquí s'ha parlat que segurament van ser 80.000 morts.
Potser el doble també.

Quan arribaven els ferits a l'hospital amb quin criteri i quines prioritats se'ls intervenia? Com es feia la selecció, com s'organitzava l'arribada de pacients?
La majoria de gent arribava a l'hospital pel seu propi peu. Nosaltres estàvem a l'hospital, d'altra banda hi havia els equips de rescat, que en tot cas podien traslladar algun cas urgent. Però moltes víctimes hi feien cap amb els seus propis mitjans. Vam estructurar l'entrada dels ferits, fent una tria i generant uns punts d'atenció.

Quin tipus de lesions arribaven? Hi havia casos de vida o mort?
No m'agrada dir de vida o mort, casos molt complexos, situacions crítiques. El fet és que teníem casos de traumatismes molt greus . Eren els primers tres dies, vam donar prioritat a això. Amb nosaltres venien cirurgians, un traumatòleg... el contingent estatal eren 50 persones, gent del SAMUR, del SUMA. El dia abans havien arribat cubans, que es van coordinar amb nosaltres d'una manera exemplar. Són excepcionals, tenen molta experiència, treballen molt bé.

Van notar molts canvis des de l'arribada fins que van marxar, set dies més tard.
Una vegada va començar a fluir l'ajuda, el tercer o el quart dia, hi va haver un gran canvi qualitatiu.

Com eren les víctimes ateses?
Eren de totes les classes i races, si es pot dir. Sempre donant prioritat a les patologies.

Hi havia organització per consignar els casos i registrar-los, o era impossible?
Malgrat les mancances que hi havia, es van registrar i reglar els procediments.

Deixa marca aquest drama?
És dur, però treballes en equip, i es treu el millor de cada persona. S'han quedat sense res.

Com s'entenien amb els pacients? En francès?
Mesclant anglès i francès. Més que llenguatge verbal, era visual. Amb una mirada o mig somrís, t'agraïen que els atenguessis, i sabien tenir paciència per ser atesos.