Els anoiencs Xavier Bisbal i Talló i Joan Prat i Jorba seran ordenats, diumenge que ve, com a preveres. El primer ens explica la seva experiència en el seu camí cap a l'ordenació.

Com viu el compte enrere fins diumenge? Ha canviat la rutina diària les darreres setmanes?

L'estiu ha estat molt ple. He acabat uns cursos a Salamanca i he tingut diverses activitats. Potser el més específic que he fet van ser uns dies de recés a Poblet. Espero el diumenge amb tranquil·litat, tot i que les hores prèvies ja suposo, perquè em conec, que seran de més nerviosisme... Quan comenci a sonar l'himne d'entrada de la cerimònia és deixar-se dur...

Des de l'ordenació com a diaca, en què canvia la vida?

Agafes noves responsabilitats en la vida de l'Església, hem hagut d'aprendre a parlar en públic en les homilies dominicals, a celebrar els baptismes, alguna boda i també a acompanyar els familiars d'un difunt.

Quin serà el proper destí que tindrà, ja ordenat? Continuarà estudiant?

El bisbe m'ha demanat que ampliï estudis d'ètica a Roma durant dos cursos. Tornaré a Igualada per Nadal, Setmana Santa i estiu.

Com va començar tot, i què el va atreure del camí de l'Església?

En primer lloc, cal dir que el que atreu és Déu; és a dir, la condició per a tota vocació és ser una persona cristiana, amb una sensibilitat espiritual, amb el bon sentit de totes aquestes expressions, que no vol dir ser una persona estranya. La dimensió religiosa forma part de l'ésser humà, i el seu buit es deixa notar en moltes coses.

L'any 2000 vaig anar a Roma i vaig participar en l'encontre juvenil al voltant de Joan Pau II. A la tornada, vaig considerar molt seriosament la vocació sacerdotal, amb una sensació forta que jo havia nascut per a això. Després de madurar la decisió, amb alts i baixos, i havent acabat els estudis universitaris, vaig decidir entrar al seminari.

Com ha viscut la vocació en un món cada vegada més laic? La manca de mossens ara es nota més que mai?

Sempre he viscut en un món secularitzat, ja que tinc 28 anys, i hi ha hagut un deteriorament de la imatge pública de l'Església. És molt important que els sacerdots, i en general tots els cristians, sàpiguen viure de forma contracultural, com a minoria creativa com es diu ara, perquè, si no és així, acabem fent aigües i perdem la força i la identitat. Jo he après a viure a contracorrent, a tirar endavant aquest camí de vida sabent que per a molts és incomprensible. Pel que fa a la manca de mossens, cal relativitzar-la. Crec que és possible canviar la tendència, però també cal aprendre a funcionar amb menys persones, sense dramatitzar.

Hi ha alguna meta que s'hagi marcat a mitjà termini en aquesta nova etapa?

Com a prevere, no tinc altra meta que estar enmig de la gent on se m'enviï, ja sigui poble o barri, i portar-los a Jesús. Això és el més important. Més particularment, m'agradaria especialitzar-me en alguna disciplina teològica i m'agradaria treballar per millorar la relació entre l'Església i els mitjans de comunicació.

Quins records guarda de la seva experiència en els mitjans de comunicació? Hi ha coneixement de la realitat del món religiós?

Molt positiva, la considero fonamental en el meu creixement personal, i crec que si no m'ha- gués decidit per la vida religiosa, m'hauria dedicat al periodisme. A vegades encara en sento el mono, si es pot dir així, de tancar un diari o d'avançar notícies a la competència. Pel que fa a la relació entre Església i mitjans de comunicació, els periodistes participen de l'estat d'opinió general de cert rebuig a l'Església, així com dels prejudicis i del desconeixement. L'Església hauria de fer pedagogia de la seva activitat: té un tresor a comunicar, un missatge molt positiu. El que arriba a la gent, però, no és això, sinó una imatge negativa, de poder i de continu malestar, "el meollo del mal rollo", com canta Serrat.

Hi ha distorsió del que diu l'Església: a una mare que ha avortat no se li pot oferir res més que perdó, comprensió i estimació. Condemnem el pecat; mai el pecador. I hi ha mitjans concrets que fan campanyes injustificades, de mala imatge de l'Església i en concret del Papa.

El papa Benet XVI vindrà d'aquí encara no dos mesos. Com ho esteu vivint?

Amb molta il·lusió per doble motiu, per la visita d'un papa a Catalunya -que feia 28 anys que no es produïa-; i també pel fet d'obrir a l culte la Sagrada Família, una meravella arquitectònica, de cultura i d'espiritualitat.

Va créixer en moviments cristians de país, com Hora-3. L'Església catalana ha de reforçar la seva singularitat nacional?

L'Església està completament identificada amb el país, la cultura i les tradicions. La realitat d'aquests moviments més d'aquí, com Hora 3, però, s'ha afeblit. Ara, la pastoral juvenil, més modesta, connecta amb els joves amb activitats de llarg recorregut. Fem una pastoral més lligada a l'Església universal, però sense que això impliqui pas una desconnexió amb Catalunya.

Es parla de fer una nova parròquia a les Comes d'Igualada. Fa falta?

Sí, perquè és un barri molt gran, que cada cop té més vida.