Gran vergonya a la Gran Bretanya

XAVIER DOMÈNECH MANRESA No estan imputats. No els han processat. No els han cridat a declarar a cap jutjat d'instrucció (encara que Hisenda n'investiga uns quants). No els han obert cap sumari. No els atribueixen (encara) delictes castigats amb penes de presó. Però estan caient com mosques. A la Cambra dels Comuns de la Gran Bretanya no ha fet falta esperar cap actuació judicial per veure dimitir el mateix president de la Cambra i el ministre de Justícia, entre d'altres. Un gran nombre de parlamentaris ja saben que no seran candidats a les properes eleccions. I tot això perquè un diari ha fet molt ben feta la seva feina i ha posat damunt la taula les xifres de la vergonya: els trucs de què es valen els MP, els Members of Parliament, per inflar els diners a què tenen dret per sufragar despeses derivades del càrrec.
Els MP tenen assignat un sou més que suficient per viure, però el càrrec genera despeses diverses; entre aquests, haver de mantenir una casa a Londres i una altra al districte electoral que representen. Els parlamentaris tenen dret que els compensin el cost d'aquesta duplicitat, però han de justificar les quantitats amb detall i amb les factures corresponents. I molts s'han acostumat a presentar de tot: des de menjar per al gos fins al manteniment de la piscina. El dia que algú s'hi ha fixat, ha saltat l'escàndol, i ara tots corren a estudiar un canvi de sistema que posi un límit a les quantitats reemborsables.
L'afer l'ha anat destapant per capítols The Daly Telegraph, un diari netament conservador que no ha amagat tanmateix la part d'excessos que correspon als parlamentaris del seu propi bàndol. Al capdavall, el principal perjudicat de l'escàndol, segons les enquestes, serà el partit laborista, perquè és el majoritari i perquè és el que governa. La dimissió del president de la Cambra, el laborista Michael Martin, després d'intentar justificar allò injustificable, no els ajuda gaire.
El Telegraph va aconseguir les dades d'un antic militar que va aconseguir una còpia dels arxius del Parlament, que en teoria són a l'abast dels ciutadans, però a la pràctica, inaccessibles. Com que les dades són públiques, no se'l pot acusar de revelació de secrets. L'home va trucar a la porta de diferents diaris oferint la bomba a canvi d'uns quants centenars de milers de lliures. Finalment, la va vendre al Telegraph, es creu, que per 70.000 lliures. El diari va destinar una colla de redactors-investigadors a comprovar una per una totes les dades, amb l'exigent fórmula de la doble comprovació. Quan finalment va començar la sèrie de reportatges, va recuperar amb escreix les despeses, ja que les vendes es van disparar.
La ciutadania britànica està lògicament escandalitzada en comprovar que molts dels seus representants són una colla d'espavilats que han estat abusant de la caixa pública amb excuses indignes per arreplegar uns milers de lliures que tampoc no necessiten per viure. Tot plegat és trist, vergonyós i miserable. I deixa especialment tocats els tramposos a causa del sistema electoral britànic, basat en petits districtes que elegeixen un únic representant. Cap parlamentari esquitxat per l'escàndol no pot amagar-se als llocs intermedis d'una llista tancada i deixar-se arrossegar pel líder, com faria en el sistema electoral espanyol. Allà ha de donar la cara, i si la porta bruta, val més que es quedi a casa.
S'especula sobre els efectes a mitjà termini en el sistema polític. Es tem un ascens de l'extrema dreta, com a càstig a les insuficiències del sistema. Es dóna per fet un increment de l'abstenció. Les eleccions europees de la setmana que ve seran un bon termòmetre de l'estat de la febre.