"La caiguda del mur es veia a venir"

Com va viure, com a secretari general d'IU, aquella nit de novembre del 1989? Era esperada la caiguda del mur dintre de les files comunistes?

Com qualsevol altra persona. La caiguda del mur es veia venir, jo ho sabia i ho sabíem tots. L'any 88 vaig estar a la URSS i ja vam discutir amb el Comitè Central sobre els informes que ens deien que la situació era difícil. O sigui que no va ser una sorpresa. El règim estava anquilosat, hi havia aparells de corrupció instal·lats als aparells de l'Estat i del partit, com després s'ha sabut. És a dir, els que anàvem seguint allò més de prop per les nostres relacions especials amb la URSS, perquè érem i continuem sent comunistes, doncs bé, més o menys vèiem un decaure, una degradació d'aquell ordre.

Amb aquestes afirmacions, vostè no considera un avançament l'anunci de l'obertura per part de Schabowski, tal com s'ha considerat?

És que nosaltres teníem relacions amb la URSS i amb els altres països de l'Est i estàvem informats de la situació. Sabíem per part d'alguns companys que l'OTAN tenia gent infiltrada, tant a Alemanya com a la URSS. Així que reitero que l'anunci no va ser una sorpresa, ni tan tremendista com es va qualificar des d'Occident. Nosaltres sabíem l'agitació que vivia el sistema, sabíem que el règim estava anquilosat. Hi havia molta gent que creia que en el capitalisme trobaria una sèrie de promeses per millorar el seu nivell de vida. Després es van desenganyar. Al cap dels anys ja hem vist el que va passar, es van privatitzar les empreses públiques, la gent es va quedar sense calefacció a casa seva, etc.

Gorbatxov va ser un personatge clau en aquest procés?

Cal tenir en compte que mentre la premsa occidental lloava Gorbatxov, dintre de la URSS no tenia el mateix seguiment. De fet la glasnot i la perestroika eren unes polítiques que es valoraven més a Occident que allà dintre, allà realment no tenien cap impacte.

Gorbatxov va jugar un paper equívoc, no va saber on era. De fet el seu discurs va ser canviant amb el temps. Els seus primers discursos, quan planteja la perestroika i la glasnot, cridaven a una revisió del comunisme i del socialisme. Després, ha anat derivant fins al seu discurs actual, que està molt per sota del que jo anomenaria cap plantejament revolucionari.

Què va suposar l'obertura del mur per als alemanys, tant de l'Est com de l'Oest?

Això caldria preguntar-ho a ells. El que és clar és que el que esperaven que fos una mena de paradís va deixar entreveure ràpidament el que realment amagava. Els antics dirigents del partit comunista es van fer brokers, es van privatitzar les empreses de l'Estat, la gent va passar fred perquè no tenia el gas gratuït, perquè no tenia determinades coses. Que els ho preguntin, que els ho preguntin.

De fet, hi ha enquestes que mostren que els antics ciutadans de l'Alemanya Oriental troben a faltar certs aspectes del desaparegut Estat socialista, no és així?

Jo no vaig elevar mai als altars l'Estat socialista, però tampoc no sóc dels que li van adreçar malediccions. Hi ha molta hipocresia a Occident sobre aquest tema. Els soviètics, i jo ho he vist personalment, tenien el que tenien. Si fas un repàs, el règim era molt rígid, però tenia una sèrie de conquestes que a Occident la gent normal no va tenir mai, quant a cultura, educació, etc. Allò es va desmuntar perquè la gent volia una mica més. La gent tenia l'aparador del que suposava el capitalisme d'Occident, i ja ho va aprendre, i ho va aprendre en la seva pròpia carn. Però bé, moltes vegades s'aprèn així.

Per a vostè, quines van ser les conseqüències directes de l'obertura del mur?

Des del meu punt de vista, les conseqüències econòmiques van ser desastroses per als ciutadans occidentals. Berlín es va endur moltíssims diners quan Alemanya estava dividida perquè era l'aparador que s'ensenyava a l'altra banda. A mi ja m'han dit molts berlinesos del Berlín Occidental que enyoraven aquests moments en què eren l'aparador davant els seus germans de l'altra banda per la quantitat de diners i beneficis que rebien, perquè es tractava simplement de fer propaganda de cara als altres, i això es va acabar.

Vint anys després, quin balanç fa d'aquests fets històrics?

Doncs que el món va canviar. Es va acabar l'ordre que estava basat en les dues superpotències i allò va ocasionar un desequilibri en la mesura que només en va quedar una. Jo recordo aquells discursos una mica ingenus, fins i tot m'atreviria a dir una mica estúpids, quan plantejaven que érem davant la fi d'un sistema injust, de la inquietud quant a la guerra mundial. Mentida. Per a mi eren tot mentides. Fixi's quantes guerres s'han declarat des de llavors, quantes invasions il·legals, la de Iugoslàvia, les dues de l'Iraq, Afganistan, etc.

Com ha canviat el món en aquests vint anys?

El món no ha canviat, el món continua en aquests moments en una degradació imparable. Perquè una de les coses que tenia aquella situació, a part del que no era correcte i del que era dolent, que també critico, és que mentre va existir aquell bloc, aquí els treballadors van viure millor perquè hi havia una por al que hi havia allà. Quan es va enfonsar aquella referència, ja ho han notat després els treballadors. És el moment en què es rearma el capitalisme, comença la societat de mercat. El mercat s'eleva a la categoria de Déu per sobre de la política i comença el calvari que estan passant els treballadors. És quan s'incrementa i s'incentiva el que s'anomena la precarietat en el treball, és el que s'està veient avui dia d'una manera mecànica. I és que el capitalisme és així, té cada cert temps unes crisis de sobreproducció. És a dir, arriba un moment que es produeix massa, fins al punt que no es pot vendre, la gent no pot comprar, i llavors què passa, que hi ha atur. I com responen els capitalistes davant d'això, doncs acomiadant gent, tancant fàbriques, el que està passant en aquests moments. Si jo sóc anticapitalista, per marxista, per comunista, no és per res més que perquè aquesta és l'essència del sistema.