Receptes per a tots els gustos

XAVIER DOMÈNECH MANRESA
Els sistemes electorals de les democràcies occidentals són ben diversos, i fins i tot quan s'assemblen la lletra menuda canvia d'un país a un altre. Però tot i així és possible fer-ne una classificació segons els aspectes principals.
Una primera diferència essencial és si les circumscripcions són unipersonals o multipersonals. En el primer cas, cada districte elegeix un únic representant, i el país es divideix en tants districtes electorals com membres ha de tenir la cambra parlamentària. Els defensors d'aquest sistema afirmen que, així, tothom sap qui és el "seu" diputat, i aquest se sent molt més obligat a defensar els interessos del seu districte. El desavantatge és que el Parlament resultant no és proporcional als vots nacionals obtinguts per cada partit, ja que l'habitual és que el més votat ho sigui a la majoria de districtes.
L'elecció del representant de districte es pot fer a una sola volta o a dues. En el primer cas, el més votat és elegit al marge de l'amplitud de la victòria. Quan es fan dues voltes, per ser elegit a la primera es demana la majoria absoluta de vots; si ningú no la té, els dos o tres més votats passen a la segona volta. Així es garanteix que l'elegit tingui un ampli suport.
El districte unipersonal és el sistema amb què s'elegeixen, entre molts d'altres, la Cambra dels Comuns de la Gran Bretanya, la Cambra de Representants dels Estats Units i l'Assemblea Nacional francesa; en aquest darrer cas, a dues voltes.
El contrari del districte unipersonal és el multipersonal; és a dir, que cada circumscripció tria un cert nombre de representants. Les maneres de fer-ho són nombroses, però la gran classificació és entre llistes obertes i llistes tancades.
En les llistes obertes, tots els candidats de tots els partits apareixen en una única llista, i els electors posen creus al costat dels noms que prefereixen; els més votats guanyen. En les llistes tancades, cada partit presenta una llista, que l'elector vota sencera. Els escons es reparteixen en proporció als vots, entre els primers de cada llista.
Un exemple de llista oberta és l'elecció el Senat espanyol, amb aquella gran papereta amb tots els noms i les caselles per marcar; també s'utilitza aquest sistema en les eleccions municipals dels pobles més petits. I exemples de llistes tancades són totes les altres eleccions espanyoles: estatals, autonòmiques, europees...
En alguns països s'utilitzen fórmules corregides. Existeixen llistes tancades on es pot indicar preferència per uns noms o altres, i això es té en compte per assignar els escons obtinguts. I també hi ha sistemes de llistes obertes amb un mecanisme de proporcionalitat, com el Vot Únic Transferible que s'aplica a Irlanda. Itàlia vota amb llistes tancades, però la coalició més votada al Parlament obté un regal d'escons que li garanteix la majoria parlamentària absoluta; l'argument és assegurar la governabilitat en un país amb molts partits.
El vot a llista de partit és el que va millor per garantir un repartiment proporcional dels llocs a elegir, però allunya la figura del representant. Per sumar el millor dels dos mons s'han introduït els sistemes mixtos. Aquest és el cas de Rússia i d'Alemanya.
A Rússia, la Dieta s'elegeix per dues meitats; una meitat per districtes unipersonals i l'altra per llistes tancades en circumscripcions més àmplies.
A Alemanya el Bundestag té el doble de cadires que de districtes, i els electors emeten dos vots: un de directe al diputat de districte i l'altre a la llista nacional d'un partit. La composició del Bundestag és proporcional als vots rebuts per les llistes, però els llocs de cada partit es cobreixen primer amb els seus diputats directes i després, amb la llista. Si un partit ha tret més diputats directes que llocs li toquen, els conserva, i el Bundestag s'amplia provisionalment.