A qui havien vingut a matar els espies francesos detinguts a Manresa?

XAVIER DOMÈNECH c
ontra qui anava a ser disparat el rifle d'alta precisió que Rachid Chaouati transportava en el seu vehicle, quan va ser interceptat pels Mossos d'Esquadra? Han passat mes de set anys i aquesta pregunta continua sense resposta. No serà ell qui la respongui, perquè ha desaparegut de la faç de la terra. Probablement la seva foto il·lustra una documentació en regla amb un nom i uns cognoms totalment diferents. La DGSE francesa sap com fer-lo, i Chaouati era un dels seus quan va pitjar massa l'accelerador en una carretera als afores de Manresa.
Un rifle desmuntat dintre d'un llarg tub de plàstic. Una arma de fabricació artesanal que recorda la novel·la Chacal i les seves versions cinematogràfiques. I qui va acudir al rescat, per alliberar els seus agents detinguts i esborrar les pistes va ser precisament Philippe Rondot, el general francès que el 1994 va capturar el veritable Chacal, terrorista mític. Rondot va viatjar a Barcelona, es va presentar davant el fiscal José María Mena, li va donar garanties institucionals i va aconseguir una petició de llibertat que l'Audiència Provincial va atendre amb inusitada rapidesa: al cap de dos dies, Chaouati ja era al carrer.
Manresa, hotel Pere III, dia 18 d'abril del 2002, dos quarts de deu del vespre. Rachid Chaouati i la seva esposa, Karima, s'hi registren, els donen la clau, pugen a l'habitació. Chaouati es troba perdut. En una trobada discreta als boscos del Perelló, Christian Piazzole li havia lliurat, entre altres armes i estris, el rifle de franctirador d'elit. La seva missió era transportar-lo fins a un amagatall a prop de Sant Pere Sallavinera, però es va despistar, va acabar a Manresa i va decidir passar la nit a l'hotel.
Piazzole, tanmateix, tenia pressa. Li va exigir que es dirigís a Barcelona, on es trobarien. Chaouati va deixar Karima a l'habitació, va pujar al cotxe i va prendre la ruta cap a Barcelona. Massa de pressa, massa nervis. Va superar un límit de velocitat, va fer una maniobra il·legal, i els Mossos el van seguir i el van detenir en una gasolinera propera. Passaven trenta minuts de la mitjanit. Van sospitar, li van fer obrir el maleter i van descobrir el pastís. Arribar a Piazzole va ser fàcil: ell mateix es va delatar trucant amb insistència al mòbil de Rachid. "Qui és aquest?". Rachid va cantar i Piazzole va caure.
Les pressions diplomàtiques van començar al cap de poc, amb intensitat creixent, però el jutge instructor de Manresa feia com qui sent a ploure. La gran ofensiva es va esdevenir a l'octubre. El dia 12, un general francès va aprofitar la desfilada de la festa nacional espanyola per fer gestions davant el govern. I el dia 16, Rondot viatjava a Barcelona i aconseguia el seu objectiu. Chaouati i Piazzole eren excarcerats el dia 18. I mai més no se'n va saber res. En les notes de Rondot s'apunta el propòsit de dotar el segon d'una identitat falsa. Mentrestant, com si confiés en les garanties del general, la justícia va seguir la instrucció del sumari i el 28 de gener del 2004 es va reunir el tribunal a l'Audiència de Barcelona. Els acusats no van comparèixer. Es va dictar en va una ordre internacional de captura, que a França va obtenir escassa difusió.
On són? Potser Rondot ho sap. Són vius? A Barcelona, Rondot només preguntava per Piazzole. Quan el fiscal Mena li va fer notar que els detinguts eren dos, el francès es va sorprendre. "Creia que estava mort". En aquesta història, Chaouati apareix com un simple noi dels encàrrecs, algú que mou les armes pel veritable espia, que és Piazzole. Per tant, algú prescindible. Piazzole, en canvi, seria un agent de primera fila, un membre de l'elit de l'exèrcit secret francès dirigit per Rondot, qui, per altra banda, mai no deixava de prendre notes de les seves accions. I aquestes notes han sortit a la llum en el marc d'una investigació molt diferent: la del cas Clearstream, un suposat intent de joc brut de l'exprimer ministre De Villepin contra el seu rival Nicolas Sarkozy, actual president francès. Així ha tornat a la superfície una història antiga.
Fa dos mesos, Libération va publicar que els detinguts formaven part de la unitat especial Alpha, que tenia per missió l'eliminació física de persones fora del territori francès. Segons el rotatiu gal, només el president de la República, que el 2002 era Jaques Chirac, podia autoritzar les execucions. Qui seria la víctima? Tal vegada un terrorista cors. Tal vegada un enllaç d'al-Qaida a Barcelona.
El periodista Carlos Quílez, que va convertir el sumari en una novel·la, es va inventar una resposta, però és això: una invenció, l'única necessària per tancar una trama real, però oberta, que supera el guió de qualsevol thriller.