Pablo Costas: ´Pensava que no anàvem a sortir d´allà amb vida´

REDACCIÓ | VIGO Els pitjors auguris van rondar les ments dels tripulants durant les últimes setmanes que va durar el seu captiveri. Així ho va assegurar ahir Pablo Costas, el greixador del vaixell. "Pensàvem que no anàvem a sortir d'allà amb vida", va assegurar hores després d'aterrar a l'aeroport de Vigo.

La pressió psicològica i els maltractaments dels pirates a bord del vaixell van minar als mariners. Tant que "si no fos per la meva dona i les meves filles, voldria que em matessin als 15 dies de començar el segrest", va manifestar en declaracions a la Cadena Ser I és que Pablo Costas i els seus companys mai haurien imaginat que la seva captivitat seria tan llarga. "Ho vam passar molt malament. Al principi pensàvem que seria cosa d'una setmana i al final crèiem que no sortiríem. Ens deien que en cinc dies s'acabaria tot, passaven els cinc dies i res. Després tres dies, i res", relatava.

L'actitud dels raptors els va fer patir massa. "Els pitjors moments eren quan ens treien fora i llançaven granades i ens passaven les metralletes per sobre o es ficaven a les cabines per treure'ns coses", recordava ahir el greixador del pesquer camí de casa, amb "moltes ganes de veure i abraçar "a les seves filles i" encara atordit "per tot el que ha passat i també pel llarg viatge.

Malgrat l'intens cansament que sentia ahir, Pablo tenia clara una cosa: "Ara em quedaré aquí". La seva mare, Anunciada Durán, també mostrava la seva felicitat en l'aeroport, mentre esperava el seu fill acompanyada d'altres familiars.

Aquesta veïna de Panxón, al municipi de Pontevedra de Nigrán, es mostrava alleujada després de 47 dies d'infern. "Ho vaig passar molt malament, amb molt estrès. Vomitava tot el que menjava. Gairebé no em podia sostenir en peu moltes vegades. Va ser horrible".

Anunciada té ara 24 hores per a gaudir de tots els seus fills junts. Pablo ha posat punt i final a la terrible situació viscuda a l'Índic, però demà serà Antonio el que parteixi cap a les mateixes aigües a bord del tonyinaire, en el qual donarà el relleu al seu germà. "Ara tindré un altra vegada aquesta angoixa, pensant en si em van a segrestar l'altre", explicava. D'una banda, pot estar tranquila en saber que Pablo no tornarà allà, però amb Antonio ho té més difícil. "Jo li dic sempre que no vagi que busqui un altra feina, però no em fa cas. Fa ja tretze anys i vol seguir", deia resignada.