Les crítiques dels investigadors a l'avantprojecte de llei de la ciència han estat demolidores. De debò és tan dolent el text de la ministra Garmendia?
És una col·lecció de bones intencions i grans esperances, però que no posa els mitjans per solucionar els problemes de la ciència a Espanya. Vam creure que calia apujar el to de veu per veure si algun polític ens escolta i ho arreglem. Però val més no fer-se gaires il·lusions.
Els científics han posat el crit al cel, però els polítics han acollit l'avantprojecte sense crítiques.
La majoria dels polítics no hi entenen gaire de l'assumpte. Quan hi parlo, en surto amb la sospita que als polítics això de la investigació científica els queda massa lluny.
L'estat espanyol és la novena potència mundial en investigació científica.
La novena potència en quantitat i la dinovena en qualitat. Però, en fi, cal acceptar que és un èxit espectacular; a Espanya hem estat capaços de fer una ciència com es fa a Europa. Però aquest sistema està creant greix, el cos científic estatal està flàccid. En matèria de ciència, li asseguro que érem millors fa vuit anys.
Exagera...
No, no exagero. S'està vivint de les rendes, vam funcionar amb problemes al motor. Miri, aquest és un sistema que no funciona, que no crea incentius per als joves i en el qual hi ha molt poca mobilitat. Ara la ministra sembla enfocar tot el problema a fer contractes als nois, pretendre que tot el món sigui fix tot just començar. La incentivació és una altra cosa.
Garmendia diu que la llei donarà més estabilitat als investigadors.
Estic d'acord que ser un bon investigador i arribar als 40 anys sense una plaça fixa és una bogeria. Però el que demanen els sindicats, el contracte fix des del principi, no només és anòmal, sinó absurd. Als Estats Units això no passa, als països més desenvolupats d'Europa tampoc. És una injustícia, però no l'única. En aquest sector hi ha a Espanya milers de persones amb plaça fixa que cobren el seu sou i a les quals no se'ls exigeix res. Això també és una injustícia. Fa un any que clamem al desert demanant que de debò s'incentivi la qualitat investigadora, que és l'única forma que puguem jugar la Champions. No és tan complicat, fa mandra mirar el que fan altres.
Qui?
Doncs els Estats Units, és clar; i França, Alemanya i Anglaterra, però també Holanda i Suècia. Tots tenen un sistema que aquí pot estranyar, però que dóna resultat. Es creen instituts d'investigació, es contracta gent molt experta capaç de liderar-los, se seleccionen molt bé investigadors joves i es posen molts diners i a termini fix. I al final, resultats sobre la taula.
Però tot això no garanteix uns bons resultats.
I què fan ells? Tancar el centre si no es compleixen objectius. No veig per què cal pagar la gent que, amb mitjans, s'ha adormit, encara que sigui una mica.
Aquesta filosofia la signaria avui mateix Florentino Pérez.
I ho entenc; és buscar la proporció entre drets i serveis. Però aquí estem parlant de ciència, ciència amb autèntica repercussió social, és a dir, de 9 cap amunt. I això és complicat en un país molt còmode, molt aficionat al "com ho tenim allò meu". No podem mantenir un sistema improductiu simplement perquè tots s'hi troben còmodes. Ens hem d'espavilar una mica perquè si pagues el mateix al que fa molt que al que fa poc, la majoria tendirà a fer el mínim. És justament al contrari de la carrera professional als Estats Units.
Com funciona?
Un acaba la carrera i té possibilitat de fer la seva tesi en una bona universitat i amb un molt bon director de tesi. Un bon postdoctorat, en dos anys té una oferta de treball permanent. És un període que pot allargar-se fins a tres o quatre anys, però no més. El que diferencia els Estats Units és que allà si fas la tesi a Princeton, el que és més normal és que mai acabis treballant-hi. No ho marquen les lleis, sinó una filosofia que a Espanya no tenim. Els nord-americans diuen: "no contractis mai un noi de la teva universitat perquè poses en perill la moral del sistema".