e

l primer ministre francès, Manuel Valls, ha en?gegat un pla d'austeritat per estalviar 50.000 milions de despesa pública en tres anys. Ho ha fet davant el boicot sindical i la rebel·lió de diputats del seu grup. La decisió del govern socialista francès ha estat acollida per Mariano Rajoy com a munició per reivindicar-se i engaltar als dirigents del PSOE que no hi ha política alternativa davant de la crisi.

L'anomenat pacte de responsabilitat del desacreditat president François Hollande imposa un gir neoliberal al socialisme gal. El pla de sanejament francès està inspirat en el programa aplicat el 2003 per l'aleshores canceller socialdemòcrata Gerhard Schroeder per treure de la crisi a Alemanya. Va ser el desastre del PSF en les passades eleccions el que va portar l'executiu, per fi, a assumir les exigències de la troica comunitària, desoïdes a França durant molt temps. Més que per conviccions, tant el president com Valls es mouen per necessitat. En definitiva pragmatisme, sí, però per força, després d'haver accedit al poder amb un discurs radicalment contrari.

En sintonia amb les retallades adoptades per Rajoy, el socialista Valls congela el sou als funcionaris i les pensions superiors a 1.200 euros, així com les prestacions socials, i redueix les cotitzacions de les empreses en 40.000 milions. A la tisorada de 10.000 milions en sanitat s'hi afegeix una segona d'11.000 milions en altres prestacions. En canvi es rebaixen en 5.000 milions els impostos a les famílies. Se suprimeixen les cotitzacions pels treballadors amb salari mínim (1.445 euros bruts) i es rebaixen 4.500 milions les que es paguen pels empleats que cobren 1,6 vegades més. A partir del 2016 es reduiran l'1,8 % les retencions a les ajudes familiars amb ingressos fins a 3,5 vegades el salari mínim. Els autònoms es beneficiaran d'una disminució de tres punts en les cotitzacions per a aquestes ajudes.

El pla d'estabilitat francès inclou a més minorar en 18.000 milions la despesa de l'Administració central i en 11.000 milions el de regions i ajuntaments, mitjançant una dràstica reducció de les existents. Tot aquest sacrifici per contreure el dèficit del 4,3 al 3 %, aprimar el deute públic que està en el 94 % i estimular l'ocupació quan l'atur frega l'11 %.

Mariano Rajoy contraposa el cop de tisora dels socialistes a França a la "irresponsabilitat" del PSOE, i ho veu com un exercici de pragmatisme que ve a avalar l'onada d'ajustos sense precedents que ell es va veure obligat a imposar per salvar de la fallida a un país atrapat en la pitjor crisi de la seva història moderna. Tot un alleujament per al líder d'un partit que ha pagat un alt cost en les eleccions europees i que tem que li torni a passar factura en les autonòmiques i locals que precedeixen a les generals de novembre.

La diferència més apreciable entre els dos programes d'austeritat radica que el francès inclou en les seves mesures inicials una rebaixa de l'IRPF que aquí s'aborda al tercer any. Els ajustos de Rajoy han estat de més calat degut a que la nostra economia és menys potent que la del país veí i, sobretot, al fet que la crisi ha tingut major abast a Espanya. La bombolla immobiliària i el problema de les caixes són dos fets més a tenir en compte.

Amb el país a prop de la intervenció i un dèficit heretat del 8 %, Rajoy aprova a final del 2011 una retallada inicial de la despesa de 8.900 milions, que arribarà a 36.000 milions, al costat d'una pujada d'impostos de 6.000 milions, que recau, sobretot, en les rendes de treball. Grava l'estalvi, puja l'IBI i congela el sou als funcionaris, als quals acaba traient la paga extra de Nadal. El 2012 i amb l'atur en màxims, arriba la reforma laboral que abarateix l'acomiadament en reduir la indemnització fins als 20 dies si l'empresa està en pèrdues. A aquesta reforma, la segueixen les del sector públic i l'energètic. Però el gran cop a la butxaca del ciutadà el dóna el govern amb la pujada de l'IVA del 18 al 21 per cent i del 8 al 10 per recaptar 21.000 milions.

Rajoy imposa a les autonomies el dèficit zero, límits de despesa i mecanismes de control. El govern recorre a l'ajuda de la UE per a recapitalitzar el sistema financer i intervé algunes caixes en fallida. La situació és de tal gravetat que el president envia a Brussel·les a l'agost de 2012 un pla de retallades de 102.000 milions que allarga fins al 2014. La poda pressupostària suma 15.000 milions i redueix 5.000 milions addicionals en Educació i Sanitat. El bisturí del govern arriba al que el seu president va dir que no tocaria. La segona reforma de les pensions endureix la jubilació per doble via: canvia el sistema de revaloració, multiplicant el risc que els seus perceptors perdin poder adquisitiu quan pugi la inflació, i introdueix una retallada en vincular les pensions amb l'esperança de vida a partir del 2019. Aquest ha estat sacrifici que l'executiu ha fet recaure sobre els espanyols per evitar la fallida del país mentre sortia al rescat de la banca.

Ara, superada la recessió i amb els primers senyals de creixement i de creació d'ocupació, Rajoy impulsa una rebaixa de l'IRPF, alhora que li retreu "falta de sentit d'Estat" a un PSOE immers en la seva pitjor crisi i en plena fase de renovació. El president ajusta comptes amb els socialistes. Rajoy no respon en canvi a atacs rebuts d'Aznar i Esperanza Aguirre per pujar els impostos en comptes de baixar-los i cobreix amb el seu silenci la campanya de desobediència fiscal que la líder del PP va orquestrar anys enrere contra l'augment de l'IVA.

L'última acusació d'irresponsabilitat des del govern ha tingut com a destinatària a la portaveu socialista, Soraya Rodríguez, per desqualificar el projecte de Rajoy per canviar l'elecció d'alcaldes, mesura que el PSOE de Zapatero havia inclòs al seu programa. Una patinada d'algú que va arribar a aquest lloc amb Rubalcaba i que amb l'entronització de Pedro Sánchez té les hores comptades. En fi, nervis en temps d'abdicacions amb més problemes dels desitjats, algun d'ells gravíssim.