Amb una puntualitat britànica, el gruix de la delegació manresana desplaçada a la Via Lliure de la Meridiana va sortir ahir al migdia de l'estació d'autobusos de Manresa. Eren dos quarts d'una, i els vehicles van començar a desfilar en comptagotes. Però no van ser els primers, ja que, a les deu del matí, els mateixos conductors ja havien completat els primers desplaçaments. La capital del Bages havia d'omplir dos trams de la Via, i una seixantena d'autobusos se'n van fer càrrec al llarg del matí.
Durant els primers minuts després de l'arribada, els laterals de l'avinguda Meridiana es van convertir en una improvisada zona de pícnic, amb famílies senceres esperant que es tallés el trànsit a la via per poder ocupar la calçada. Aquesta hora finalment va arribar a les tres de la tarda, més de dues hores abans de l'inici de l'acte.
La música enllaunada d'Antònia Font va ser l'encarregada d'amenitzar una espera en la qual els trams on hi va haver els manresans -el 29 i el 30- es van convertir en un apèndix de la capital del Bages. La gent passejava, badava i a cada dues passes s'aturava a parlar amb un veí que, segurament, feia mesos que no veia per Manresa. Aquest és el cas de Jordi Alzúria, Eva March i Marina Pujol, que entre salutació i salutació van atendre la conversa amb aquest diari.
Per a tots tres, van explicar, la Diada d'ahir va ser la quarta en què participaven en els actes organitzats a escala de país. La d'ahir, però, van dir que era diferent. "Més o menys sembla que som els mateixos d'altres anys, però ara la gent està més decidida", va dir March. Una idea amb la qual va coincidir, però amb matisos, Alzúria, per a qui "venir tants cops i no poder votar ja cansa una mica. Aquest any motiva més, perquè hi ha les eleccions a la vora". Marina Pujol, de setze anys, va admetre que encara no podrà votar, però que li agradaria poder-ho fer.
La proximitat amb les eleccions no els va convèncer, tot i així, de la decisió de la Junta Electoral de considerar la concentració d'ahir un acte de campanya. "Pensar que el poble fa campanya a favor d'uns o altres és absurd", va dir March. També en la mateixa línia es va mostrar el manresà Lluís Espel, que va anar a l'acte acompanyat per la seva família, inclosa la seva filla petita. "Això és un acte de la població civil i no representa cap formació. Segurament, si fós a favor d'un partit concret no hauríem vingut amb la nena", va assegurar el manresà.
El pas fugaç del punter groc
Cinc helicòpters sobrevolant la Meridiana van anunciar, a les cinc tocades, l'arrencada imminent del punter que havia de recórrer l'avinguda. Quan encara no es començava a moure, alguns dels membres de l'Assemblea Nacional Catalana van donar les instruccions d'última hora al mateix temps que alguns voluntaris bagencs animaven els assistents amb cants i per fer una onada.
Les colles castelleres com els Tirallongues van aixecar torres per entretenir els presents, i els venedors ambulants van vendre estelades, paraigües independentistes i rèpliques de la samarreta oficial a preu de saldo. Eren els minuts previs al primer moment central de la convocatòria, i l'expectació era notable.
Però, com passa als espectadors de les curses ciclistes, la llarga estona d'espera va donar peu al pas fugaç de la comitiva del punter groc. En un tancar i obrir d'ulls, la grua amb la càmera i els esportistes ja havien passat, i els manifestants van omplir el carril central de moviment.
Reunits ja en una sola massa, els assistents al tram manresà es van disposar a esperar de nou; en aquest cas, que acabessin els parlaments retransmesos per megafonia per formar un nou mosaic amb les fletxes de cartró que duia cadascú.
En aquella hora, la tensió d'espera de la comitiva ja s'havia dissolt, i l'ambient a la Meridiana s'havia convertit en una reunió familiar a gran escala. Els nens petits jugaven a terra dins les rotllanes que marcaven les converses dels seus pares, alhora que els més grans -i previsors- seien en les cadires de càmping que havien portat de casa fins que la rumba de cloenda els va fer tornar a aixecar i donar vida al trencadís.
Acabada la Via Lliure, la preocupació dels assistents de fora de Barcelona va prendre una altra forma. Mentre els darrers manifestants continuaven drets a la Meridiana, els autobusos que els havien de recollir van quedar atrapats en monumentals embussos i demores. Però això, com se sol dir, és un altre tema.
