El socialista francòfon Elio di Rupo va aconseguir per fi el desembre del 2011 formar un govern amb plens poders, de manera que va posar fi a pràcticament un any i mig d'una Bèlgica que va estar dirigida per un gabinet en funcions. En els difícils equilibris entre francòfons i neerlandòfons, l'executiu de Di Rupo va repartir les carteres de forma equilibrada: sis ministres francòfons i sis de procedents de Flandes, amb Di Rupo, en la seva qualitat de primer ministre, comptant-hi com a lingüísticament neutre. El primer ministre va passar a ser el primer socialista que encapçalava un govern belga des del 1974. El seu executiu va estar format per sis partits (socialistes, democristians i liberals de Flandes i Valònia). Aquest repartiment per comunitats del poder és una qüestió tan delicada a Bèlgica, que té partits que, de vegades, per això, estan sobrerepresentats.
