Què fa Europa amb els refugiats?

a setmana passada van arribar a Espanya 42 refugiats. Hi ha hagut uns mesos d'estancament des que a la tardor del 2015 el govern espanyol es va comprometre a acollir-ne uns 16.000 en dos anys. Fins dimarts de la setmana passada només havien arribat uns 18. Ara, quan falten vint dies per al 26-J, comença un degoteig que l'executiu espera que assoleixi les 586 persones abans del juliol. No només Espanya ha estat lenta en aquest procés. La Comissió Europea (CE), en el seu últim informe sobre el seguiment dels mecanismes de reassentament pactats pels estats membres al juny i al setembre del 2015 -pels quals els socis es van comprometre a reubicar 22.504 refugiats i 160.000 peticionaris d'asil-, constata que és evident que "no estan funcionant com ho haurien de fer".

Com a exemple, dels 160.000 demandants d'asil que han arribat a Grècia i Itàlia que havien de ser reallotjats en dos anys, només se n'han reubicat 1.581, segons Acnur. En el temps que ha passat des de l'acord del setembre fins ara, a Europa s'hi han erigit més quilòmetres de murs fronterers que durant la guerra freda, s'han endurit les lleis d'asil i s'ha pactat l'externalització del control de les fronteres amb Turquia perquè aquest país exerceixi de fre a l'arribada de refugiats, amb la qual cosa ha instituït un mecanisme -d'encaix legal dubtós segons els principis del dret internacional humanitari- amb què Europa accepta acollir un refugiat sirià en territori turc per cada deportat a aquest país des de territori comunitari, fins a un límit de 72.000.

I mentrestant, els mesos sota la pluja, el fred, el fang i els gasos lacrimògens que han passat milers de persones abandonades a la seva sort a la intempèrie del desolat camp improvisat d'Idomeni, entre Grècia i Macedònia, desallotjat la setmana passada per l'executiu hel·lè, han produït imatges vergonyoses.

Tot i la lentitud amb què s'ha posat en marxa el programa de reassentament a Espanya, la vicepresidenta, Soraya Sáenz de Santamaría, va explicar que quan es completi l'acollida de 200 refugiats provinents de Grècia i Itàlia durant el mes de juny, Espanya serà el quart o el cinquè país europeu en reubicacions efectives.

Drama humà

Retrocedim en el temps. A l'estiu del 2015 va iniciar-se un èxode sense precedents des de la II Guerra Mundial en direcció a Europa. Desenes de milers de sirians, afganesos, iraquians, eritreus, iranians, i persones d'altres nacionalitats, després de jugar-se la vida travessant el mar Egeu, intentaven creuar els Balcans a la recerca de seguretat. Aquell 25 d'agost el govern alemany va iniciar una política de portes obertes mentre que països com Hongria dificultaven la marxa dels refugiats i d'altres com Grècia començaven a estar desbordats per la marea humana que els arribava dia rere dia. Llavors encara no era evident, però s'havia obert una fractura al cor moral del projecte europeu.

Després de gairebé un any i desenes de naufragis viscuts -només la setmana passada, en què Itàlia va rescatar 12.000 persones al Mediterrani, es van produir tres enfonsaments amb almenys 700 morts-, el govern alemany mateix que va obrir les portes les ha tancades després de rebre més d'un milió de sol·licitants d'asil -428.468 dels quals sirians.

Una arribada que ha despertat "dimonis que pensàvem superats, però que segueixen mostrant la seva cara horrible", tal com va explicar el president del Parlament Europeu, Martin Schulz, el 12 d'abril. Es referia Schulz "al racisme, l'antisemitisme, l'ultranacionalisme i la intolerància". La crisi econòmica i l'arribada dels refugiats ha esperonat el sorgiment de moviments racistes que tenen cada vegada més pes. L'exemple més recent és el d'Àustria, on només 31.000 vots han evitat un president d'extrema dreta, Norbert Hofer, que va fer del discurs contra els refugiats un dels eixos de la seva campanya.

La sospita cap als refugiats -exemplificada en l'argument de la infiltració terrorista entre la marea humana que truca a les portes del Vell Continent i sota la forma del temor d'una "islamització d'Europa"- ha anat construint progressivament un discurs cada vegada més dur i fins i tot criminalitzador sobre els desplaçats. Això ha estat instrumentalitzat per moviments d'extrema dreta clarament islamòfobs com el Front Nacional francès, Pegida, Alternativa per Alemanya o el Partit de la Llibertat (FPÖ) a Àustria, que s'han beneficiat de la manca d'una resposta europea comuna a la crisi de refugiats.

A més, successos no aclarits convenientment com els abusos de dones durant el Cap d'Any a Colònia i altres ciutats alemanyes, així com l'alarma pel terrorisme gihadista després dels atemptats de París i Brussel·les han afegit combustible al foc del discurs xenòfob, en què sembla trobar-se a gust una part de la població europea susceptible a qualsevol canvi social després de vuit anys de crisi.

Gir radical en el discurs

La campanya incansable d'aquests moviments ha tingut influència en el discurs dels governs europeus. Al setembre de 2015 el president de la Comissió Europea, Jean Claude Juncker, feia una crida emocionant a la solidaritat europea: "si fossin vostès, amb els seus fills, els que veiessin com el món es desfà, no hi hauria mur que no pugessin, no hi hauria mar que no travessessin o frontera que no creuessin. Hem d'acollir els refugiats", deia. Però en només set mesos el discurs va canviar radicalment. En paraules del president del Consell Europeu, Donald Tusk, al març: "apel·lo a tots els immigrants econòmics potencials. No vinguin a Europa. No arrisquin les seves vides".

Però ho han fet, i ho segueixen fent, tot i que Europa és cada vegada un territori més hostil a la seva arribada. Només a Alemanya els atacs a albergs de refugiats es van quintuplicar el 2015, fins als 1.031 casos, després d'haver-ne registrat 199 el 2014. Entre aquests atacs, el 2015 hi va haver quatre intents d'homicidi, 60 casos de lesions personals, 94 atacs incendiaris i vuit amb explosius. Els delictes amb motivació ultradretana van créixer el 34,9 %.

A Hongria, el conservador Víktor Orban s'ha destacat com un dels opositors principals al reassentament per quotes. El setembre passat va començar a aplicar una nova llei per la qual es criminalitza l'entrada sense papers amb fins a tres anys de presó, amb cinc anys més d'agreujant si en l'intent es fa malbé el filat de 160 quilòmetres amb Sèrbia. La situació a Bulgària no és gaire millor. Aquells que aconsegueixen travessar la reixa fronterera amb Turquia no només han d'evitar la policia, sinó també grups ultres que patrullen a la "caça" del refugiat. L'abril passat, un membre de l'autoanomenada Organització per a la Protecció dels Ciutadans Búlgars va ser premiat per la Policia de Fronteres després d'haver participat en la captura de 23 refugiats. Aquests grups difonen per Internet les seves accions, en què es poden veure refugiats lligats i insultats.

També a Escandinàvia han arribat aquestes patrulles neonazis. Així, a Finlàndia són coneguts com els Soldats d'Odín, i a la seva pàgina web animen els ciutadans "patriotes i crítics amb la immigració" a sumar-se a les seves activitats. Al 2015 van arribar a Finlàndia 32.000 sol·licitants d'asil, principalment iraquians. Gairebé deu vegades les 3.600 persones que van sol·licitar protecció el 2014.

Aquest grup estén els seus tentacles per mitjà de les xarxes socials a Estònia, Suècia -el segon país de la UE que més refugiats ha rebut en relació amb la seva població, unes 528 peticions d'asil per cada 100.000 habitants segons Eurostat-, i Noruega -31.000 sol·licitants el 2015. També a Dinamarca hi ha hagut reunions dels seus membres. Aquest país va causar polèmica al gener quan el Parlament va aprovar confiscar als refugiats els diners en efectiu que excedeixin els 1.340 euros. Una pràctica que també existeix als estats alemanys de Baviera i Baden-Württemberg, així com a Suïssa, amb la justificació d'ajudar a costejar l'acollida.

Resposta solidària ciutadana

No tot és rebuig. Al mateix temps que s'ha produït aquesta mobilització de caràcter xenòfob també s'ha mostrat el seu costat més oposat. Desenes de milers de ciutadans europeus de Grècia -on les poblacions de les illes de Lesbos, Kos, Chios, Samos, Rodes i Leros han estat proposades per al Nobel de la Pau per la seva solidaritat- d'Espanya, Àustria i Alemanya s'han bolcat a ajudar els fugits de la guerra, la pobresa i la fam.

L'estiu passat eren habituals les imatges dels voluntaris a Viena, Munic o Berlín recollint aliments i roba per donar la benvinguda als refugiats a les estacions de tren. A Dinamarca diversos ciutadans s'enfronten a processos judicials per ajudar a creuar la frontera refugiats amb els seus cotxes.

Centenars de voluntaris internacionals -entre els quals bombers, infermers i metges catalans- s'han estat desplaçant a les illes gregues per intentar salvar vides, alleujar en tot el possible la penúria de l'èxode i donar consol i calor humà de primera mà. Davant la lentitud dels governs a donar resposta al drama gegantí dels refugiats, ha estat la ciutadania la que ha agafat la bandera de la solidaritat.