El convent de les monges Carmelites Descalces de la ciutat de Nogoyá (Argentina) va ser l'objectiu d'una investigació periodística amb la qual es van descobrir tortures físiques, psicològiques i desnutrició per part d'una de les religioses a la resta de monges al seu càrrec.
Divendres passat va ser imputada per "privació il·legítima de la llibertat" la mare superiora del convent d'Entre Ríos, María Isabel, qui aquest dimecres serà interrogada. La decisió va ser presa pel fiscal de Nogoyá, Federico Uriburu, i tot apunta a aquesta germana, qui ja va ser notificada.
A més de la recerca periodística es va conèixer fa uns dies gràcies al testimoniatge d'una exmonja del convent com va ser el calvari que aquesta i totes les seves companyes van sofrir durant els anys que van passar recloses com a carmelites.
Ella va ser qui va posar la denúncia per privació il·legítima de la llibertat, delicte pel qual va ser imputada el divendres la mare superiora del convent, segons el diari argentí 'Clarín'. "He viscut tortura psicològica, càstig físic, tancament de cel·la --com anomenen les habitacions-- i dures reprimendes per part de la mare superiora", va revelar la dona, la identitat de la qual es va mantenir en reserva, a 'Canal 13'.
Com es va destapar el cas?
El que ha succeït en aquest convent argentí va ser destapat gràcies a la recerca que va realitzar el periodista Daniel Enz para la revista 'Analisis' i que va derivar en un escorcoll al convent el passat 25 d'agost.
Segons l'informe publicat, en ell es detallen condicions de vida i càstigs tals com la desnutrició, l'autoflagelació, l'ús del fuet, el cilici i mordasses, entre altres elements de tortura.
Segons el portal 'Urgente24.com', la Juscitia provincial va entrar el convent de les carmelites on "es van trobar els elements de càstig que va denunciar la recerca periodística d''Analisis'", tal com va declarar el fiscal Federico Uriburu. L'objectiu d'aquesta recerca va ser establir el delicte de privació il·legítima de la llibertat agreujada contra les monges que estan en aquest claustre.
Uriburu va revelar que la mare Superiora "va oposar resistència" al procediment judicial i que "va caldre utilitzar la força per entrar perquè no es permetia l'ingrés, amb la qual cosa es va trencar una porta del convent".
El fiscal va explicitar que "no va haver-hi necessitat de revisar cada cambra perquè una vegada que es va vèncer la resistència inicial de la mesura, de part de la mare Superiora, en revisar algunes dependències es van aportar en forma voluntària una quantitat de cilicios i fuets, que són petites fustes d'uns 30 o 40 centímetres".
El metge de les religioses també va ser investigat encara que, segons va explicar Uriburu, "s'està fent una revisió molt superficial perquè a causa d'una qüestió religiosa i de la manera de vida no es va aprofundir en un examen que involucri la invasió a la intimitat de cadascuna".
El pare i rector de la Basílica La nostra Senyora del Carmen, Jorge Bonin, va expressar que "això és molt dolorós, són qüestions que no entenc".
El calvari de les Carmelites Descalces
La majoria de les 18 carmelites del convent van ingressar amb 18 anys, encara que algunes ho van fer als 16, per la qual cosa van haver de fer-ho amb permís dels seus pares. La investigació va destapar les tortures que les carmelites descalces del convent de Nogoyá van sofrir per gairebé dos anys i en la qual van ser entrevistats exreligiosas, familiars d'aquestes i professionals de la salut de l'esmentada localitat.
Va haver-hi casos de desnutrició i testimonis que van assegurar tenir prohibit parlar del que succeïa dins els murs del convent. També se'ls tenia abolit abraçar als seus familiars, donar-los la mà i fins i tot es va conèixer un cas d'una d'elles que no va poder veure al seu pare durant deu anys per haver-se divorciat de la seva mare i pel que en el convent se li va considerar "un pecador públic".
Les religioses no podien ni tan sols mirar-se al mirall, per considerar-se això un símbol de "vanitat", i si alguna d'elles ho feia, era castigada immediatament. Fins i tot, hi havia ocasions en les quals solament podien banyar-se una vegada cada set dies.
Cada setmana, com a pràctica habitual, havien d'autoflagelar-se nues, donant-se fuetades durant 30 minuts. Aquest escarment comprenia també viure a "pa i aigua" durant una setmana o l'ús del cilicio entre les cames durant diversos dies com a sacrifici. Un altre càstig era la col·locació d'una mordassa en la boca durant 24 hores i en un espai de set dies.
Durant la visita d'un familiar sempre hi havia una monja "de testimoni" per escoltar les converses i prevenir que no es parlés de "qüestions mundanes", ja que si la mare Superiora era coneixedora de l'incompliment d'aquestes normes, el càstig era la conseqüència directa.
Quant a la privadesa de les religioses, aquesta era nul·la, ja que totes les cartes que els arribaven eren obertes i llegides prèviament. També es controlaven les correspondències que sortien del convent, amb el agravente que en la majoria d'ocasions les hi feien redactar de nou i els dictaven les ordres expresses sobre el que podien transmetre als seus familiars en aquests escrits.
Cap de les monges podia fer-se fotos amb la seva mare, pare o germà, perquè amb la imatge "poden fer alguna bruixeria". El càstig també comprenia romandre prop de dues hores de genolls, davant d'unes altres, escoltant un dur sermó de la superiora.
Sobre l'atenció mèdica, aquesta era mínima i no existia la consulta psicològica. De fet, diverses de les exmonges estan amb tractaments psicològics en Entre Ríos o Santa Fe a causa de les seqüeles. A més, segons es coneix, moltes de les internes van sofrir agudes depressions en les quals van caure i van optar per renunciar o fins i tot intentar suïcidar-se.
Si emmalaltien, cap familiar podia saber-ho, i només s'acudia al personal mèdic en última instància, ja que primer se'ls proporcionava la medicació de part de les autoritats religioses.
L'arquebisbe de Paraná, qui havia d'haver exercit l'autoritat sobre el convent, mai va fer gens per revertir la situació, igual que tampoc es van ocupar, en els seus mandats, el bisbe Estanislao Esteban Karlic ni el sacerdot Mario Maulión.
Aquesta esgarrifosa història és real i va succeir a uns 100 quilòmetres de Paraná, on cap habitant de la comunitat coneixia realment el que succeïa a causa del "vot de silenci" al que estaven obligades a complir cadascuna de les 18 religioses que allí es trobaven.
