Igual que la independència de Catalunya i la formació de govern a l’estat espanyol, les eleccions presidencials s’han acabat convertint en la gota xinesa de la política nord-americana. Els girs de guió i la càrrega històrica fan gràcia al principi. A la llarga, cansen.

«Que s’acabi d’una vegada. No em parlis de les eleccions. Simplement vull que s’acabi tot». Aquesta és la resposta d’un amic nord-americà en preguntar-li per l’última gran notícia de la campanya: la descoberta de nous correus electrònics enviats per Hillary Clinton que podrien contenir informació classificada. Clinton ja cantava victòria, però Trump ha remuntat. Dimarts, una enquesta donava un punt d’avantatge al republicà.

El meu amic és de Washington, ha estudiat en una bona universitat i és de família immigrant. És a dir, que votarà el Partit Demòcrata. No és un fan de Hillary, però qualsevol cosa li val abans que Trump. Com si d’un malson es tractés, mentre parlàvem pels carrers passejava gent disfressada d’esquelets, pallassos assassins i, evidentment, Donald Trump.

Quan pregunto a demòcrates per què creuen que Trump no guanyarà, acostumen a respondre amb una intuïció quasi religiosa: «encara tinc fe en el meu país». Però passi el que passi, la campanya ha obligat la societat nord-americana -i el meu amic- a conviure amb una veritat incòmoda, evident però a vegades oblidada: hi ha gent que no pensa com ells. I com que estem en una democràcia, la pregunta és sempre la mateixa: qui és majoria? Com a Catalunya. I com a l’estat espanyol.