Diu el fiscal: «el document és al volum setè, numeral dotze, però a l'escanejat que jo tinc no figura el foli, sospito que és a partir del 6.609». La frase il·lustra fins a quin punt el judici del 9-N escapa sovint a la comprensió dels mortals ordinaris. Sembla com si es parlessin tres idiomes: català, castellà i una mena de Klingon que només comprenen els trekkies.

Els volums que contenen numerals, que contenen folis, estan damunt la taula del tribunal, com una petita barricada. Quan acusadors o defenses volen que s'examini un document, el president ha de buscar el volum cor-responent, trobar el numeral i el foli, deixar-lo obert per aquella pàgina, i cridar un uixer perquè el porti fins a la taula del testimoni. Pràctic no és, i ràpid tampoc. Sorprèn que tots aquests folis no estiguin digitalitzats i indexats, accessibles amb un parell de clics. Si els pressupostos de l'estat caben en un pen drive!

Aquest no és l'únic tràfec del president. La futbolització de la crònica política ha afectat la nar-ració del judici. Amb la mateixa lògica que una tertúlia de futbol discuteix si el penal estava ben xiulat i el gol mal anul·lat, la tertúlia política qüestiona en les crides a l'ordre, les interrupcions i els advertiments de l'àrbitre de la sessió, que no és altre que el magistrat que la presideix.

Com a detall menor, no aconsegueixo entendre amb quin criteri el president mana o no mana als testimonis que s'adrecin al tribunal, i no al fiscal o a l'advocat que els estan interrogant. Aquesta és la inèrcia del testimoni, i el president només els corregeix de vegades. Respondre mirant a la cara a qui t'ha fet una pregunta sembla una mostra de mínima educació, però els tribunals tenen la seva pròpia lògica.

La sessió d'ahir va fer la primera pausa a quarts d'onze, justament quan Carles Puigdemont començava una inesperada intervenció al Parlament en què va acusar, jutjar i condemnar (políticament) la salut política de l'estat espanyol per voler aplicar el codi penal al 9-N. La coincidència era oportuna, perquè el breu però intens discurs servia de pròleg a una fase de defensa centrada en la declaració de polítics: Francesc Homs, Joan Rigol, Núria de Gispert, Xavier Trias, i juristes compromesos amb la causa, com Carles Viver Pi-Sunyer. Per cert, com s'enrotlla Francesc Homs! No se li acaba pas la saliva. I al president li deuria agradar el discurs, perquè no el va inter-rompre ni el va instar a respondre mirant al tribunal.