El 29 de maig del 1984 prop de setanta entitats i institucions de Manresa van signar un document en el qual es demanava al President Jordi Pujol que es construís una autopista a Manresa, l´origen de la qual era un pla de carreteres de l´any 1932, però que fins llavors no havia estat altra cosa que un dibuix i un somni.

Cinc dècades i mitja més tard, i després de moltes especulacions, el 26 de setembre del 1986 el director general de Carreteres, Jaume Amat, va obrir les pliques dels grups que estaven interessats a adjudicar-se aquesta infraestructura. Per una banda, hi havia Caixa Manresa -que en aquell moment feia una aposta arriscada per garantir que el projecte pogués prosperar- juntament amb la Caixa de Barcelona; per l´altra, Ferrovial, ara situada en el centre de la polèmica del 3% després de la declaració judicial de Fèlix Millet. L´oferta de la coneguda constructora era més avantatjosa que la de les caixes. Ferrovial deixava el pressupost en 19.150 milions de pessetes (115 milions d´euros), 1,5 milions d´euros menys que l´altra opció. El termini d´execució, les caixes el fixaven en 47 mesos, mentre que Ferrovial el plantejava en 36. I un aspecte avui especialment més rellevant; el temps de la concessió el fixava aquesta constructora en 35 anys, mentre que l´oferta de les caixes era de 45 anys. Per tant, una de les condicions avantatjoses que, a priori, oferia Ferrovial era un retorn més a curt termini de la infraestructura.

Després d´un temps de parlar-se d´un possible acord entre les dues opcions, finalment la Generalitat es va decantar pels avantatges de Ferrovial. L´1 d´abril del 1987, sota la presidència de Jordi Pujol, es va signar al Palau de la Generalitat l´escriptura de la concessió de l´autopista Terrassa-Manresa a l´empresa Autema, presidida per Rafael del Pino, que a la vegada era president de Ferrovial, i el 20 de juny del 1989 els mateixos protagonistes inauguraven aquest nou traçat de peatge de 33,5 quilòmetres amb el protocol·lari tall de cinta davant les barreres de pagament.

Amb les condicions amb què es va acabar pactant aquella concessió (comptant des del moment que es va emetre el decret, el 1986), l´autopista hauria quedat alliberada el 2021. Però aquell factor a priori avantatjós va quedar desvirtuat tot just sis anys després de firmar l´acord, i quatre després que es posés en servei. El 1993, Pujol i l´aleshores conseller de Política Territorial i Obres Públiques, Josep Maria Cullell, van signar un decret en què sobre la base d´«un desequilibri en alguns aspectes de la concessió» es van millorar les condicions per a l´empresa. L´element clau era allargar l´explotació de l´autopista 15 anys més.

Al decret que es va publicar s´argumentava que la intensitat de trànsit «no ha assolit els valors inicialment previstos», atribuïen a la recessió econòmica la manca de vehicles i amb aquestes premisses s´anunciava l´aplicació d´uns descomptes a càrrec del govern, «atès l´interès públic». També es va justificar el canvi per la variació del tipus d´interès del moment i per les fluctuacions del canvi per allargar així els anys de concessió, que ara finalitzarà el 2036.

Actualment, Ferrovial té interposat un recurs contra el decret amb què el 2015 la Generalitat va modificar condicions de la concessió, tot i que no el termini.