?Europa, la crisi dels seixanta anys

anys del tractat fundacional de Roma. Patim encara les conseqüències de la pitjor crisi

econòmica des del 1929, l'amenaça terrorista originada per la desestabilització del Pròxim Orient, que hem tornat a patir aquest dimecres a Londres, i el desafiament d'una gran onada immigratòria de l'Iraq, Síria i els països africans. I tot això genera inquietants moviments populistes.

A més, el 2017 té poc a veure amb el 1957. Llavors el món estava centrat a l'Occident. Existia, sí, l'àrea comunista, dominada per la URSS, i emergia el subdesenvolupat Tercer Món. Avui vivim en la globalització, la URSS va desaparèixer fa gairebé trenta anys i Europa ja no és el centre del món. La Xina, l'Índia i altres països no només són la majoria de la població mundial, sinó també la part més dinàmica i creixent de l'economia del planeta.

Els sis països que el 1957 van formar el llavors conegut com a Mercat Comú -França, l'Alemanya Occidental, Itàlia, Bèlgica, Holanda i Luxemburg- han donat lloc a una Unió Europea molt més àmplia de 28 països, de la qual Espanya forma part des del 1986. I el procés europeu ha estat un èxit no només perquè ha desaparegut del tot la por d'una nova guerra al continent, com la del 14-18 o del 39-45, quelcom que avui fins i tot resulta difícil comprendre que pogués succeir, sinó perquè Europa s'ha convertit en una àrea econòmica única, la del PIB més alt del món, que és la primera, a més, en el respecte a la democràcia i la de més implantació de l'Estat del benestar.

Però no tot va bé. La Unió Europea ha avançat, però menys del que seria convenient. S'han fet passos rellevants com Schengen, que va suposar l'abolició de les

fronteres nacionals, i cap a la supranacionalitat -la creació d'un poder superior al dels estats- com el Banc Central Europeu, única autoritat monetària, després de la implantació de l'euro en el ja llunyà 2002.

Però el 2004, amb l'ampliació a l'est

-i abans amb l'excepció britànica- es va anteposar l'extensió -el salt de 15 a 25 estats, que avui ja són 28- a la cohesió. No es va saber compaginar bé l'Europa de la cooperació

intergovernamental, que podia ser molt àmplia, i la disposada a caminar cap a una unió més estreta, sense excloure la supranacionalitat.

El Parlament Europeu triat és una realitat però té poques atribucions, conseqüència en part lògica que no existeix un govern europeu. I el pressupost de la UE és de l'ordre de l'1% del PIB, davant del 35-40% dels estats. La comparació és eloqüent.

Els problemes de l'euro exigeixen polítiques econòmiques més coordinades, però la política fiscal, pressupostària i laboral està en mans dels estats. Anem més enllà. El bon govern de l'euro exigiria altres centres de poder supranacionals -i democràtics- a més del Banc Central Europeu, que ha impedit el desastre.

I per digerir la forta immigració faria falta una autoritat capaç d'imposar quotes d'acolliment i el respecte a les fronteres exteriors

-com fa Espanya a Ceuta i Melilla-, però aquest poder està en mans dels estats, que -com la pràctica demostra- tenen dificultats a posar-se d'acord.

Com que no hi ha autoritat europea operativa - Donald Tusk, el president del Consell Europeu de 28 caps de govern, és més aviat el president d'un Senat que una altra cosa-, la canceller alemanya -primer país de la UE- hauria d'haver abordat la crisi de l'euro i de la immigració pensant tant en els interessos

d'Alemanya com en els de la zona euro i tot Europa. Però, encara que volgués, no ho ha pogut ni ho podrà fer, perquè la seva continuïtat al capdavant del govern alemany -i per tant, d'Europa- només depèn dels electors alemanys. Moltes decisions només serien possibles si es prenguessin pensant en l'interès global d'Europa, però els mercats polítics segueixen sent nacionals.

Una Europa a diverses velocitats com proposen Juncker i el nou directori informal europeu (Alemanya, França, Itàlia i Espanya), que es va reunir fa poc a Versalles, seria un pas substancial. I segurament l'únic possible perquè l'avanç a la supranacionalitat no té, ara com ara, el suport ni dels pobles ni dels caps de govern, fins i tot els més europeistes.

L'intent de Constitució Europea va fracassar el 2005 perquè els francesos i els holandesos -els pobles- van dir no en un referèndum. I el 2009, Merkel i Sarkozy no van voler que Tony Blair fos president de la Comissió Europea, no pel seu molt poc encertat paper en la guerra de l'Iraq, sinó perquè suposava posar un home fort al capdavant de Brussel·les. Algú que podia tenir autoritat pròpia. Van preferir que repetís mandat l'acomodatici Durao Barroso. Potser convindria recordar que des de Jacques Delors, que va presidir la Comissió deu anys, fins al 1995, no hi ha hagut ningú amb gran personalitat al capdavant de la Comissió.

Els caps de govern europeistes -Merkel, Sarkozy, Hollande- saben que es necessita més Europa, però són reticents a més supranacionalitat.

Si després d'entregar a una autoritat supranacional europea, en aquest cas, el president del BCE, Mario Draghi, la política monetària -el més rellevant de la política econòmica- se cedissin més competències, els vells estats tindrien cada dia menys força. No agrada gaire ni a París, ni a Berlín? ni a Madrid. I tenen arguments sòlids. El primer ministre holandès, el liberal Mark Rutte, que va derrotar l'ultranacionalista Wilders la setmana passada, afirma que perquè Europa continuï avui no es pot proposar més Europa perquè els electors -temptats pel nacionalisme- hi reaccionarien en contra.

La UE necessita més Europa i més supranacionalitat, però els caps de govern -fins i tot els més europeistes- són cautelosos. Per dos motius. Un de dolent: no els agrada perdre poder. Un altre d'assenyat: saben que el nacionalisme antieuropeu és fort a molts

països, no només a la Gran Bretanya -on ha

aconseguit el Brexit- sinó també a Holanda, França, Alemanya?

Europa ha d'avançar entre grans complicacions, i demanar avui més supranacionalitat és potser necessari però difícil d'aconseguir.

La prioritat, allò urgent, és no cedir ter-reny davant Marine Le Pen i similars. La gran qüestió és si es podrà evitar la marxa enrere al preu de no avançar. O de fer-ho a ritme més lent del convenient, necessari i potser imprescindible. Aquesta és la qüestió.