Anglaterra, el Regne Unit, ha fet honor al qualificatiu de pèrfida que li adjudiquen els francs des de la Guerra dels Cent Anys i ha situat la commemoració del seixantè aniversari del Tractat de Roma entre dos dimecres negres. El passat, tràgic sense voler-ho per l'atemptat de Westminster, i el proper, en què per la seva voluntat iniciarà el seu adéu a la Unió Europea. Terrorisme i eurofòbia han enfosquit, doncs, encara més unes celebracions ja enfosquides pel desànim i el pessimisme sobre el futur d'una Unió malalta.

No hi ha cura de mals que no vingui precedida d'un diagnòstic precís. I el dels trastorns que afecten la UE el va dibuixar el Papa en la seva audiència de divendres als 27 líders europeus reunits al Saló Regi del Vaticà: empobriment, resposta hostil a la immigració, homogeneïtzació forçada, allunyament dels ciutadans i, com a conseqüència, un renéixer del que Francesc va qualificar de populisme.

Per desgràcia per a la UE i per als europeus, està sent la conseqüència, la pulsió populista, la que acapara les preocupacions dels generadors d'opinió, hipnotitzats per cites electorals que, se sosté, poden fer més gran el forat obert pel Brexit. França, d'aquí a un mes; Alemanya, d'aquí a un semestre; Itàlia, amb probabilitat el 2018. Els fantasmes de Le Pen, Alternativa per Alemanya (AFD) i Beppe Grillo recorren les cancelleries d'Europa i fan les ombres més espesses en allunyar els focus de les causes que conflueixen en l'arravatament d'ultranacionalisme i xenofòbia que plana sobre el Continent.

Ara bé, ni el renaixement de l'extrema dreta ni les onades de populisme esquerrà propiciades per la claudicació de la socialdemocràcia han d'amagar que la causa última de l'eurofòbia que afecta la Unió -ja afectada des de sempre per un gegantisme paralitzador i un excés d'intervencionisme de Brussel·les- és de caràcter social. La UE va ser criticada des dels seus inicis per l'esquerra marxista com una comunitat de mercaders i no de ciutadans, però les bondats del capitalisme renà, que van convertir Europa en un illot de benestar, van poder ser adduïdes com a prova de superficialitat de les acusacions. No obstant això, la crisi de l'euro i el seu correlat d'austeritat forçosa -exemplificada en el sacrifici ritual i avís per a navegants de Grècia- han agegantat les esquerdes en les defenses que protegien els europeus davant del cobdiciòs desvergonyiment del saqueig neoliberal. L'elecció d'Hollande el 2012 va condensar les últimes esperances que la UE recuperés un rumb social. El seu fracàs va despullar el brindis al sol socialdemòcrata, va consumar l'excloent austeritat i agreujar els mals comunitaris previs.

Perfils homogenis desdibuixats

Els sis estats que el 1957 van signar el Tractat de Roma tenien uns perfils socioeconòmics homogenis que es van desdibuixar des de 1980 amb l'ampliació al Sud, menys desenvolupat. Amb tot, els Dotze i després els Quinze van poder absorbir sense danys les tensions generades per l'expansió mediterrània. No va ser fins el 2004, amb l'annexió precipitada i avariciosa de les arcaiques economies excomunistes, quan la suma de la tensió Est-Oest i la tibantor Nord-Sud va cristal·litzar en un inici de marasme que la crisi social ha convertit en greu paràlisi.

El tractament no és senzill d'aplicar, però s'enuncia amb relativa facilitat seguint el diagnòstic papal. Contra la pulsió burocràtica d'homogeneïtzar que amenaça la multiculturalitat europea i realimenta euròfobs, xenòfobs i radicals islàmics, aplicació del savi principi de subsidiarietat i aprimament de l'aparell de Brussel·les. Contra la paràlisi derivada del gegantisme, cooperacions reforçades; una Unió Europea a les velocitats que es necessitin. Contra la temptació de concentrar les cooperacions reforçades en la seguretat, la defensa i la diplomàcia (símptoma), fer que el seu principi rector sigui una ambiciosa política social que liquidi l'exclusió (causa) i, per tant, les seves dues grans conseqüències: la xenofòbia i el radicalisme dels europeus islàmics de segona o tercera generació, carn de canó de terrorismes gestats a altres batalles.

La resta és fer volar coloms. Si això és l'únic que la classe política dirigent, deutora en excés dels saquejadors neoliberals, està en condicions de fer, haurà de refundar-se perquè, Francesc dixit, «el que corre més de pressa que estengui la mà al que va més a poc a poc». Altrament, tard o d'hora, serà devorada per la marea populista. I es trencarà la cadena.