L'exdirector general del Palau de la Música Joan Llinares va revelar que l'exconseller i exsecretari general adjunt de CDC Felip Puig tenia una línia de telèfon directa amb l'exdirector administratiu de l'entitat Jordi Montull per parlar del conveni entre el Palau i la Fundació Trias Fargas, vinculada als convergents. Ho va saber perquè quan ell ja dirigia l'entitat i ocupava el despatx de Montull, el juny del 2010 va rebre una trucada a un telèfon amagat en un calaix de la taula. Puig li va preguntar si ja estava tot clar sobre el conveni entre les dues institucions.

En un llarg interrogatori del fiscal, Llinares va explicar que va començar a dirigir el Palau el 29 de juliol del 2009, molt pocs dies després de l'escorcoll dels Mossos. El primer que va voler fer va ser entendre l'estructura interna de les tres entitats, Orfeó, Fundació i Consorci, fer-ne el funcionament més senzill i realitzar una auditoria externa. Per fer-ho, va començar a revisar els papers que no s'havien endut els Mossos i va anar descobrint nombroses irregularitats, que va adjuntar en un document lliurat a la fiscalia el juny del 2010.

Així, una de les primeres coses que va fer va ser contractar un director de seguretat, que el Palau no tenia. Van descobrir que s'havien esborrat les imatges de les càmeres de vigilància del 23 al 27 de juliol, just després de l'escorcoll policial. En les imatges del 28 i 29 van descobrir que alguns treballadors treien bosses d'escombraries amb documents i els portaven a un local proper propietat de Montull.

També va descobrir que a la planta de comptabilitat, encara dirigida per Gemma Montull, s'estaven destruint documents de paper. Igualment, es va trobar que els advocats de Montull havien demanat a Mariona Carulla, aleshores presidenta, anar al notari per revertir una compra d'un local que l'Orfeó havia fet a Millet i Montull. Llinares s'hi va negar, perquè Carulla no tenia poders per fer-ho.

Reticències pels patrocinis

L'exdirector general també va explicar que l'aleshores directora general encarregada del mecenatge, Rosa Garicano, va presentar reticències a l'hora de lliurar als auditors els convenis de patrocini, i que Gemma Montull també es demorava a l'hora de comunicar als bancs que el seu pare i Millet ja no tenien poders ni signatura als comptes bancaris de l'entitat.

Finalment, la secretària de Millet, Elisabet Barberà, també va presentar reticències a l'hora d'obrir la caixa forta del despatx presidencial, on es van trobar 1.200 euros en metàl·lic.

Garicano i Gemma Montull van ser acomiadades per motius disciplinaris, acomiadaments que van ser avalats judicialment. Sobre Garicano va dir que havia de saber què es feia amb els diners, i de Gemma Montull va assegurar que era poc fiable treballar-hi.

En resum, Llinares va manifestar que el desfalc del Palau va ser organitzat per dues persones, amb un nucli vinculat i amb una falta de criteri auditor per part de molts responsables.

De fet, va recordar que Millet i Montull en el fons eren funcionaris públics perquè tenien càrrecs directius en un ens públic com era el Consorci.

El quadre de Ferrovial

Entre els papers que Llinares va trobar hi havia un quadre, en un arxiu informàtic d'una secretària de Montull, sobre suposats cobraments de Ferrovial i pagaments a Daniel, que podria ser Osàcar, extresorer de CDC, però ningú en va donar explicacions.

De fet, Llinares es va reunir amb Juan Elizaga, de Ferrovial, per evitar que deixés de ser el principal patrocinador del Palau, i es va trobar Osàcar demanant a Carulla que pagués factures endarrerides a Natur System, empresa de l'extresorer convergent, que Llinares va admetre sota el permís dels auditors. Llinares va explicar que no van trobar cap suport documental que justifiqués el conveni entre el Palau i la Fundació Trias Fargas.

Justament, sobre les obres que Ferrovial va fer al Palau, va dir que les obres les hauria d'haver pagat el Consorci, i no pas la Fundació, i per tant haurien hagut de sortir a concurs públic, i no ser contractades a dit per Millet i Montull.

Per la seva banda, el que va ser secretari de la Fundació del 1990 al 2005 i secretari segon de l'Orfeó del 2007 al 2009, Joan Segura, va explicar que la seva funció dins la Fundació era assistir un cop l'any a la reunió del patronat de l'entitat, on Gemma Montull presentava en una pantalla els comptes i Millet en donava detalls.

El secretari va dir que tot i que ell hauria hagut de custodiar els llibres d'actes de les reunions de la Fundació, en realitat era en mans de Millet.