El rellotger d'Amiens, a prop de l'Elisi

Emmanuel Macron (EM) és un polític a l'americana, directe a l'hora d'argumentar i obsessionat per la necessitat de persuadir, i està disposat a trencar tots els esquemes per aconseguir-ho, fins i tot les regles convencionals del joc polític tradicional. Tot això junt n'atrau uns i molesta els altres, com no podia ser menys per la conjunció de les seves maneres de noi ben educat amb una ambició voraç i indissimulada.

Deixeble i protegit de Michel Rocard, partidari de la «segona esquerra», reformista i moderna, i defensor d'una cultura socialdemòcrata, que s'ocupa del bon funcionament dels serveis públics i la fluïdesa en la redistribució econòmica, amb atenció preferent als jubilats, aturats, malalts i dependents. L'objectiu és gestionar bé i aconseguir per a tots temps lliure, perquè la plenitud humana requereix, a més de mitjans materials suficients, relacions familiars i amistoses, esport i cultura.

L'home sense partit

Afirma que no ha volgut afiliar-se «a cap partit perquè el sistema ha deixat de funcionar» (eufemisme que encobreix la seva falta de consideració per l'«aparell») i res l'avorreix més que l'ambient de les escoles d'estiu i els congressos en escenaris impostats, per on desfilen oradors que no són escoltats pel rum-rum continu d'un auditori distret, amb ganes de ser a qualsevol lloc menys allà. Aquests gestos, si més no arrogants, han generat gelosia en veterans de la política francesa, que no suporten la facilitat amb què ha aconseguit tanta popularitat en tan poc temps. De les suspicàcies, alguns han transitat al rancor i, sense solució de continuïtat, a considerar-lo persona no grata. Als atacs, que van anar creixent a mesura que s'acostava l'hora de la veritat, hi respon amb soltesa: «sóc tan lliure com vostè, no sóc ostatge de ningú, no sóc aquí per afavorir el CAC 40 -l'Íbex 35 francès- però tampoc per destrossar-lo», una resposta que recorda aquella escomesa de Giscard a Mitterrand, en un debat televisat: «vostè no té el monopoli del cor «.

Això no exclou que col·legues del gabinet Hollande i altres figures de la política francesa, algunes amb efluvi de naftalina, s'anessin sumant a la marxa d'EM, per evitar que guanyi Le Pen.

L'animadversió al personatge no nia només a les pròpies files, s'estén al món empresarial, on té enemics poderosos, que el detesten, com és el cas del president del primer fabricant francès de vehicles o de l'antic cap d'una gran companyia elèctrica francesa o l'important empresari de maquinària que el considera una ballarina sense programa.

Contra els codis establerts

Potser és per la seva obstinació a trencar codis establerts, intentant «construir majories d'idees al voltant de reformes útils», i per la seva imparable ambició, de manera que uns el veuen com una amenaça i altres com un epifenomen. Per als sociòlegs, es tracta d'un pragmàtic irreductible, amb una personalitat que no deixa indiferent, ja que o s'està a favor seu o s'està contra, se l'aprecia o se'l rebutja. Però això és popularitat, un fenomen potser efímer, que ha construït desafiant la classe política tradicional. I intranquil·litza. Amb tot, és probable que el que més embafa molts francesos és que se'l veu com un narcís superdotat, jove presumptuós, el primer de la classe, casat amb la seva professora del liceu, vint anys més gran que ell, a la qual no va presentar en públic fins al juny del 2015, alimentant sense voler, amb aquesta tardança, rumors malsans.

També va suscitar crítiques la seva parsimònia a avançar un programa electoral detallat. Quan ho ha anat fent, ha estat gota a gota, en forma de mesures tècniques, si bé, a mesura que s'acostava l'hora final, va respondre de manera menys abstracta. Al calaix de sastre d'aquestes mesures concentra Macron la «renovació democràtica», que abasta la reducció del nombre de parlamentaris, la prohibició d'acumular mandats, la revaloració del parlament, la negació de l'accés a les institucions als condemnats, la preferència dels acords d'empresa sobre l'aplicació de la llei en l'àmbit laboral i la reducció del nombre de funcionaris públics, aquest «fons de comerç electoral del PS», l'estatut del qual «no es justifica i cal revisar, perquè no està adaptat al món actual; no entenc com els funcionaris del ministeri es beneficien d'una ocupació vitalícia i el responsable de ciberseguretat d'una empresa, no».

A mesura que avançava la campanya, el seu discurs va esdevenir menys volàtil i precari, i alhora que assossegava els indecisos proporcionava munició als adversaris, que reforçaven les reserves pel candidat en diverses direccions: és arrogant amb els funcionaris, la seva candidatura és fràgil -jove i sense imatge d'home d'Estat-, suscita dubtes sobre la seva personalitat, les seves relacions i el seu patrimoni; no té un partit darrere, el seu moviment EM! (220.000 adherits) és una anomalia política; no és un home d'acció, no ha guanyat mai una elecció i és molt dubtós que pugui obtenir, a les eleccions legislatives de l'11 al 18 de juny, majoria parlamentària, fins i tot amb l'ajuda dels que el seu contrincant, el radical sobrevingut, Fillon, qualifica, amb menyspreu, de «diputats internet».

I, conclouen els més crítics, el que caracteritza la personalitat del cap és la capacitat de gestionar un somni -amb o sense programa-, la posició silenciosa del discerniment i el llenguatge sobri de l'acció. Justament, diuen, el contrari del que fa Macron, un oportunista que genera receptes que no sobreviuen al temps del discurs, adobades amb promeses òrfenes. Aquest reformador impacient pretén posar fi a les malalties de França: els bloquejos, els interessos particulars, els tabús de l'esquerra i l'statu quo o l'ambigüitat, «com a forma de covardia, amb la qual no tenim interès en viure». Aquí resideix el seu somni de recomposició política des de l'Elisi. Per a això ha de rebre la unció del sufragi universal, que confereix legitimitat. Només si el poble et dóna la confiança, pots jugar al pati dels grans. Però el seu ascens segueix suscitant irritació i inquietud, sobretot allà on no ha ficat mai els peus, la seu del PS, on presentar-se com a liberal és com entrar en una carnisseria cridant que ets vegetarià.

Els seus referents

Adverteix de les seves referències iconoclastes: «m'agraden els combats a cara descoberta, no he estat franctirador ni home d'aparell», i transversals, en incloure entre els seus ídols Joana d'Arc, que «porta sobre les seves espatlles la voluntat de progrés i justícia de tot un poble», o el general de Gaulle, l'herència del qual s'afa-nya a defensar i al qual invoca quant pot, o Mendes France, perquè «els que diuen la veritat són els optimistes»... Potser aquesta barreja li ha proporcionat un suport inesperat, el de Daniel Cohn Bendit, icona de maig del 68, que considera que EM sempre ha estat el més ben situat per guanyar l'extrema dreta. L'arribada d'un autòcrata al poder comporta un risc, ja que, si és elegit, la victòria només es deurà a ell mateix. Però davant d'aquest risc diu: «no sóc un Tartarí de Tarascó [burgès de províncies d'Alphose Daudet que, davant les burles dels seus conciutadans, es veu obligat a fer un viatge d'aventures veritable per aconseguir ser pres seriosament], presidir no és governar, és ser garant de les institucions i de la dignitat de la vida pública».

Molt conscient que s'ha obert el període de crítiques contra aquesta gesta en solitari, advoca per desterrar el desencís generat per una classe política que, en trenta anys, només s'ha preocupat de conservar el poder i aixecat pel rebuig al sistema, Macron, amb destresa de guardià del temps, de mestre rellotger, mesura l'estat de les coses perquè coneix la importància que els esdeveniments es produeixin en el moment precís i ha estat arquejant mil·limètricament els motors de la seva carrera i l'engranatge de la seva vida, sense renunciar a l'estratègia de la transgressió. Fins ara ha aconseguit seduir a la primera volta, cal veure si aconsegueix convèncer del tot els electors francesos. Per a això, el rellotger d'Amiens imposa el seu propi ritme, sabent que el temps és or.