Quan la Blanca va veure per primera vegada el cartell amb la cara del Jorge se li va trencar el cor: «Com puc veure el meu fill així?». Tres anys després, com la resta de pares dels 43 joves d'Ayotzinapa desapareguts, continua aferrada a aquesta imatge, lluitant per conèixer la veritat. «Mai no em vaig imaginar que passaríem tant de temps així», explica Blanca Luz Nava, mare de Jorge Álvarez, sobre el temps transcorregut des de la fatídica nit viscuda al municipi mexicà d'Iguala el 26 de setembre del 2014: tres anys de «patiment, angoixa i desesperació».

I, sobretot, de no saber del cert què va passar amb el seu fill. «Jo me'n vaig a dormir, em llevo pensant en el meu fill, no hi ha un segon que no deixi de pensar en ell, com estarà, on estarà, si estarà viu, si estarà mort, això és el que ens està matant a poc a poc, aquesta incertesa».

El primer dia que no aconseguien localitzar els 43 estudiants, quan encara regnava la confusió, els companys de la Normal Rural d'Ayotzinapa, al meridional estat mexicà de Guerrero, van intentar tranquil·litzar la Blanca. Li deien que els joves havien estat detinguts a Iguala, on havien anat per apoderar-se d'uns autobusos amb els quals havien d'anar a la marxa del 2 d'octubre a Ciutat de Mèxic.

Les hores van anar passant i la pregunta «on són?» romania sense resoldre's. Des de llavors, els pares, sempre amb cartells amb la imatge dels seus fills, es mantenen en una lluita que prometen no abandonar. No tot és dolor. Entre les famílies hi ha latent un enuig pels «enganys» i la «burla» que, consideren, els ha ofert el govern.

El seu ressentiment es basa en la suposada «veritat històrica» oferida per l'executiu unes setmanes després de la desaparició per explicar el cas: els joves van ser lliurats per policies corruptes al grup criminal Guerreros Unidos, que els va assassinar, els va incinerar en un abocador i va llançar les seves cendres a un riu. No obstant això, experts internacionals van rebatre aquesta versió basant-se en evidències científiques.

«L'estat vol que ens cansem i marxem a casa, però jo he dit que com a mare mai no em cansaré de buscar el meu fill i els seus companys. Malgrat tantes mentides, estem dempeus», sentencia convençuda la Blanca.

La mare, que té tres fills més, confia que hi haurà un dia en què veurà tornar el seu fill, podrà abraçar-lo i complir la promesa que li va fer quan va ingressar a la Normal d'Ayotzinapa: comprar-li un ordinador.

Omar García és un dels estudiants que va sobreviure aquella nit. Va anar a Iguala per una trucada d'auxili dels seus companys de primer any, que van ser víctimes de diversos atacs efectuats per policies. Els estudiants van desplaçar-se al lloc i, quan oferien una conferència de premsa explicant el que havia passat als seus amics, es va desencadenar un altre atac.

Mirant enrere, Omar, de 29 anys, lamenta no haver fet «moltes més coses». Per exemple, quan va veure arribar l'exèrcit des del terrat en què es trobava: «Imagina't, si només haguéssim fet una foto, un vídeo, la nostra paraula tindria molta més força».

Tres anys després d'aquella tràgica nit, assegura que és el moment de fer un «replantejament» sobre com actuar per trobar els seus companys, enmig d'un panorama que qualifica de «desolador i advers».

Deixar de ser «mediàtics» no és una de les seves preocupacions, opina, sinó que la gent segueixi donant suport a la causa: «Enfortir les xarxes, els vincles que vam fer durant aquests anys, això és el que ha mantingut aquest moviment amb força».

Maria de Jesús Tlatempa, mare de José Eduardo Bartolo, parla amb indignació sobre els nuls resultats de les investigacions iniciades per les autoritats mexicanes, que, assegura, els han «mentit des del començament».

Noves vies de recerca

La Maria exigeix que se segueixin les vies de recerca plantejades pel Grup Interdisciplinari d'Experts Independents (GIEI) que va desplaçar-se al país: el tràfic de droga en autobusos d'Iguala a Chicago, les xarxes de telefonia, l'actuació dels militars aquella nit. Ells, per la seva part, no es quedaran «de braços plegats», i per això compten amb el suport dels companys d'Ayotzinapa, una escola per a mestres que presumeix de ser el «bressol de la consciència social», com assenyala una frase pintada a la seva entrada.

Maria de Jesús es mostra orgullosa que el seu fill entrés en una escola de «gent conscient», que s'enfronten a un govern que «abusa del poble, del poder i de les armes». «Estem més ferms que mai», assevera aquesta mare, que diu que la «por» que van poder tenir al principi del periple ja ha desaparegut.