'A Catalunya i a fora s'han obert profundes ferides que trigaran generacions a cicatritzar'

Com analitza la jornada de diumenge?

Quan va començar ja estava clara una cosa: que la jornada de l'1 d'octubre ja no anava d'urnes i vots, sinó de decidir qui controlava el carrer.

I qui va guanyar?

Momentàniament l'ANC, Òmnium i, una mica menys, la CUP.

El govern va cometre un error amb l'actuació policial?

Les escenes que vam veure no són agradables per a ningú. Caldrà fer fredament les anàlisis política, policial i judicial de tres coses: les càrregues de la policia, què va passar amb els Mossos d'Esquadra, i què va passar amb el mecanisme de coordinació.

La jornada de protesta de dimarts confirma el que acaba de dir sobre el control del carrer?

Sí. Continua la batalla, i els que van guanyar l'1 d'octubre se senten més forts.

I això on ens porta?

Un procés d'independència és un procés de ruptura, i per tant una revolució que uns intenten fer i uns altres, evitar. La història ens diu que entre els mateixos revolucionaris hi ha un sector radical i un de moderat, i si triomfa la revolució, en un primer moment guanyen els radicals, però a mitjà termini els costa el cap.

Vostè coneix el Madrid polític. Què perceben del que passa?

Hem arribat on hem arribat perquè, quan va començar tot el procés, la percepció era que no anava de veres, que era un bluf, i per això es va planejar tot malament. Ara ja s'adonen que la cosa és seriosa i hi ha un reposicionament.

Tenen una percepció correcta de la força de la revolta?

La comunicació estratègica de l'ANC i Òmnium ha fet creure que la meitat de la societat catalana és independentista. Però les xifres deien que un terç ho era, un terç hi era contrària i el terç restant, no sap o no contesta. I això es més complicat de gestionar, ni que ara sigui el 38%. O ho sabem gestionar, o malament.

Una d'aquestes parts està mobilitzada; les altres, poc o gens.

Pot passar com amb els impostos: quan l'Ajuntament els aprova, no ens hi fixem, però quan arriba el rebut, reaccionem. Quan la gent no independentista es vagi adonant que va de veres, pot començar a mobilitzar-se. Els responsables polítics d'aquest sector no hi han tingut interès, per error de percepció o per sentit de responsabilitat, ja que si dos terços oposats es mobilitzen al carrer, el que hem vist fins ara no serà res.

I el Govern català és conscient de fins on pot estar disposat a arribar l'estat?

No, perquè també hi ha hagut una falsa percepció: que l'estat no arribaria fins al final. Si en un conflicte les dues parts tenen una percepció real del que pot passat, no s'arriba al xoc de trens. Si no, el conflicte explota violentament.

Si el Parlament proclama la independència, què pot passar?

Que no tindrà cap efecte perquè ningú la reconeixerà. Govern i moviment independentista hauran de fer gestos. El govern espa-nyol també haurà d'actuar, si no ho ha fet abans. En tot cas, es donarà un pas més en el xoc de trens.

Després dels fets de diumenge i de dimarts han de passar coses, el Govern ha de prendre decisions, o se'l mengen.

Les revolucions devoren els seus fills, aquesta ja se n'ha menjat algun. I un problema molt greu és que la negociació és gairebé impossible, perquè els teòrics negociadors no controlen. Puigdemont no controla el carrer, el control és difús, i el govern espanyol té limitacions de moviment. Podrien trobar-se Puigdemont i Rajoy, posar-se d'acord, i que en arribar davant els seus, a tots dos els diguessin: això no val.

Té al cap algun procés històric vagament semblant que doni pistes de solució?

Tots els processos d'independència han complert dos requisits: el suport d'un percentatge molt significatiu de la població, i uns interessos exteriors que li facin costat. I en el cas català no es compleix cap dels dos requisits.

No hi ha suports exteriors?

S'han lamentat les imatges de les càrregues (amb una certa hipocresia), però al Parlament Europeu ningú no va fer costat al referèndum i a la independència, excepte alguns diputats d'extrema dreta. El més dur en contra va ser el grup liberal, on hi ha el PDeCAT. El missatge sempre és el mateix: dialogueu en el marc de la llei.

En el marc de la llei és inútil plantejar la independència.

El problema, que des de Catalunya no s'entén, és que dins el mateix estat hi ha el País Basc, Galícia, Andalusia, les Canàries. El que es faci a Catalunya tindrà un efecte dominó, i això deixa poc marge de maniobra al govern espanyol, del color que sigui. Estats europeus amb problemes semblants pensen: si passa a Espanya, ens pot passar a nosaltres. Finalment, hi ha la qüestió dels Països Catalans. Una Catalunya independent suposa un possible procés de desestabilització a la costa mediterrània i Balears. D'això, se'n parla poc, però s'hi han fixat els que defineixen polítiques a Europa.

Hi ha lloc per a terceres vies que incloguin, posem per cas, el pacte fiscal, la paraula «nació» i el blindatge competencial en temes que toquen la identitat?

Sense l'objectiu de la independència, és possible, però no ara, perquè les ferides són obertes. Més endavant moltes coses són negociables, sobretot si no es plantegen només per a Catalunya. Sobre símbols, que són sentiments, principis, valors, la negociació és més difícil. Trobar una sortida seria més fàcil si hi hagués lideratges forts capaços de fer entendre als seus les cessions que cal fer. Però de lideratges forts, n'anem escassos, aquí i a tot Europa, sobretot en situacions límit.

Anem a un empat infinit en què l'independentisme no pot guanyar l'estat i l'estat no pot derrotar l'independentisme?

El tema és com tornar a la situació en què l'independentisme es movia entre el 10% i el 20%. I això requereix polítiques. L'alternativa, el que anomena empat, comporta el perill d'anar a una situació com a Irlanda del Nord.

Ulsterització sense morts.

O amb el perill que un dia n'hi hagi algun. Sigui quina sigui la sortida d'aquest procés, hi haurà frustració a tots dos costats, i gestionar-la és molt difícil, sobretot quan s'ha plantejat en termes de qui controla el carrer. S'han obert ferides molt fondes, a Catalunya i a fora, entre polítics i simples ciutadans, que trigaran més d'una o dues generacions a cicatritzar. Cal una gestió intel·ligent de la frustració per evitar que la coexistència pacífica deixi de ser-ho.

Unes eleccions servirien d'alguna cosa?

Si fossin unes eleccions imminents estarien dominades pels sentiments. Cal un temps de calma per tenir-ho tot en compte. Això podria afavorir les posicions dels moderats, que són els que poden negociar, tot i que els acords després els han d'assumir els radicals.