Forta sensació de gravetat en la manifestació convocada ahir a les 7 de la tarda per Òmnium i l'ANC que va omplir la plaça Major de Manresa -unes 5.000 persones, segons l'Ajuntament- d'un missatge unànime: «La repressió no decidirà per nosaltres. Llibertat presos».

Ambient familiar, novament, però menys somriures que en altres ocasions amb el rerefons dels Jordis Sànchez i Cuixart entre reixes a la presó madrilenya de Soto del Real. Fins allà volien que el silenci d'aquesta concentració, i moltes més de convocades arreu del país, els arribés com un clamor.

Gravetat, però també ingravidesa, perquè l'espai més emblemàtic de la ciutat era curull de gent que sobreeixia una mica cap als carrers de Sobrerroca, Cap del Rec i Sant Miquel vestits de supercatalans independentistes amb capa estelada o brandant cartells reclamant «Llibertat per als presos polítics» per deixar constància de la resistència a acceptar la pressió dels poders de l'Estat. Gent fent força, pacíficament, en sentit contrari.

Per als convençuts que els assistents a la mobilització d'ahir hi eren moguts per l'adoctrinament, una imatge: la dels jubilats amb adhesius al pit de «Desobediència». Es tracta, doncs, d'un adoctrinament d'ampli espectre capaç de superar la tendència natural al conservadorisme i la prudència de les persones més fràgils, i d'esquivar la llarga experiència dels que les han vist de tots colors al llarg de la seva vida, per ensarronar-los. Fins i tot per convèncer-los que practiquin la desobediència civil.

Des de quatre punts de la ciutat van arribar columnes del Comitè de Defensa del Referèndum darrere de les pancartes que es van situar a banda i banda d'una de central que reclamava «Democràcia!» i que aguantaven representants del món associatiu, cultural i polític de la ciutat amb l'alcalde Valentí Junyent al capdavant.

Per part de l'organització, Josep Camprubí va prendre la paraula per adreçar-se als congregats intentant verbalitzar un sentiment col·lectiu.

«Estem emocionats», va dir. I era veritat. «No estem cansats», va afegir, i això, potser, no era tan cert. Malgrat la vocació d'insubmergibilitat, la benzina que alimenta la mobilització ciutadana aquests dies és la indignació pel que és viscut com agressions.

Camprubí va llegir el manifest consensuat per les organitzacions que integren Manresa pel Sí i el Comitè de Defensa del Referèndum, que va començar per posar en relleu que «estem vivint una pàgina negra de la nostra història que pensàvem que no veuríem mai més».

Va recordar que qui hi havia entre reixes tractats com delinqüents eren impulsors de «les manifestacions més pacífiques i multitudinàries d'Europa».

El manifest afirma que «els tribunals han actuat seguint consignes polítiques de l'Estat» i que aquesta situació està produint una «degradació dels drets humans bàsics» a ulls del món. «És com si ens empresonessin a tots», va llegir. Entre la gent hi havia la sensació que si anaven pels mestres de català, pels promotors de les parelles lingüístiques i posaven en dubte la tasca dels docents a les escoles, l'embat de l'Estat pot no tenir aturador.

Així que tocava «no fer cap pas enrere», deixar clar que «no tenim por» i entendre que «el neguit de l'Estat demostra que estem gua-nyant». Si no fos així «no es faria servir la força per aturar una revolució pacífica». Abans de tancar l'acte amb el cant dels Segadors, la consigna va ser «fer pinya» i actuar «amb més serenor i coratge que mai». Crits de «No esteu sols» i «Llibertat» van acompanyar el desplegament d'una estelada gegant a l'edifici del bar Toni's, i la megafonia va llançar l'advertiment que estiguessin atents als missatges que els arribaran en breu de noves mobilitzacions i la promesa de no pitjar el fre fins a aconseguir l'objectiu marcat.