Una representació dels independentistes de les comarques centrals que més s'han mobilitzat els últims anys va protagonitzar ahir, segurament, una de les proeses més extraordinàries: creuar mig Europa, la festivitat de la Constitució, per anar fins al cor d'Europa, a denunciar que Espanya és un Estat antidemocràtic. Impossible de saber amb exactitud el nombre de ciutadans de casa nostra que van formar part dels 45.000 catalans que, segons la policia belga, es van concretar a Brussel·les. Ahir, a la capital d'Europa es parlava català a les andanes, a les cafeteries, als carrers. La riuada humana que carregada amb estelades i tota mena de peces de roba groga es dirigia de bon matí cap a la plaça del Cinquantenari no va passar desapercebuda als brussel·lesos. Alguns saludaven els manifestants des dels blocs d'oficines. Altres -pocs- gosaven fer preguntes, o aixecaven el polze en un clar senyal de complicitat.

La sensació de la manresana Clàudia Cots, que des de fa dos anys treballa a Brussel·les en l'organització d'esdeveniments de Toyota Europa, és que «no ens acaben d'entendre». Mentre abraça familiars i amics, explica que «creuen que la nostra reivindicació és un tema emocional. No entenen que gosem posar a prova l'estabilitat d'Europa». La Clàudia diu que se sent ambaixadora, «amb la responsabilitat que he d'explicar què passa realment. Aquesta manifestació ha de servir perquè no ens donin l'esquena. És impossible que no ens escoltin».

Sota un cel gris i amb pluja intermitent, les proclames de «Puigdemont és el nostre president» i «Catalunya independent» van ressonar alt i fort per uns carrers gairebé deserts de brussel·lesos. Si demanaves en veu alta: hi ha algú de Manresa?, era fàcil sentir alguna veu que responia que sí. Com la de Josefina Orriols, Enric Pintado i Joan Vilanova, que havien viatjat en bus amb un grup de 54 persones des de la capital del Bages. Havien sortit el dia anterior, a les 5 de la matinada, i havien arribat just per poder sopar i dormir a l'hotel. «Hem vingut a donar suport a la causa. Si no ho fem nosaltres, qui ho farà?», es demanava la Josefina.

Altres manresans, com Jordi Albiol, professor a la UPC, havien arribat a Brussel·les moments abans de la manifestació, havent tancat els ulls a l'autobús durant la nit per les autopistes franceses. Hi van arribar pràcticament sobre la botzina de l'inici de la manifestació, perquè a primera hora del matí no hi havia manera de poder creuar Luxemburg. El cansament del viatge, però, va quedar enrere en el moment d'arribar a la manifestació, de trobar-se amb tants i tants catalans. «És impressionant», exclamava Albiol, que sentia que havia complert també un deure, defensant la llibertat dels empresonats, el vicepresident Oriol Junqueras, el conseller Joaquim Forn, i els dos Jordis, Sànchez i Cuixart, que han estat els darrers presidents de l'ANC i d'Òmnium.

Els veïns de la Catalunya Central que eren ahir a Brussel·les explicaven amb orgull com havien deixat la ciutat tal com l'havien trobat, com no van voler ni trepitjar la zona enjardinada quan els van fer canviar el recorregut, com Carles Puigdemont va agrair a la policia de Brussel·les la feina feta per fer més fàcil l'evident conflicte de trànsit que va generar la que, possiblement, ha estat la manifestació més important a la ciutat en els últims anys -així ho deien els mitjans de comunicació belgues ahir.

Aquest sentiment de compromís era compartit pels manifestants. Només així es podia entendre que milers de ciutadans s'haguessin passat mig dia dins d'un vehicle, travessant França quan perdia el seu ídol nacional Johnny Hallyday, aturant-se només a les àrees de servei per acabar les existències de les màquines de cafè, passant de llarg de visitar París, pitjant l'accelerador al llarg de 1.300 quilòmetres de paisatge tardorenc i monòton només alterat per curiosos gimnasos a peu de carretera i trams de vinyes. Mai l'independentisme havia anat tan lluny.