Al llarg de la història hom pot veure com les societats funcionen harmoniosament o de manera més caòtica. A la sortida de la segona guerra mundial i a Espanya, en concret al final del franquisme, hi va haver un contracte social que va funcionar bé durant els «trenta gloriosos» de la història econòmica. Però alguna cosa va començar a espatllar-se en els 90 amb el retorn de la desigualtat i la caiguda dels salaris reals, que es va trencar definitivament amb la crisi del 2008 i amb la política europea d'austeritat del 2010.

Així resumeix el professor Antón Costas, en dos minuts, la història recent del país. Per què? Per explicar per què cal un nou contracte social. «Aquesta cola que mantenia l'harmonia es va trencar quan una de les parts va incomplir el contracte i l'altra va qüestionar el sistema», explica el catedràtic de Política Econòmica, que reflexiona sobre el que falla i el que Espanya necessita a « El final del desconcierto».

Assegura que en els últims anys ha crescut la desigualtat social.

Si fas una comparació a Espanya et sortirà que els ciutadans amb més baix nivell de despesa social, em refereixo a serveis com educació, sanitat o dependència, són els valencians, amb 1.800 euros/any ciutadà. Per als ciutadans bascos són 4.800 euros.

I els catalans?

A Catalunya hi ha un nivell de pobresa molt elevat, més alt que a Galícia. Analitzem les comunitats com a globals. Catalunya és més rica en termes de PIB però l'àrea metropolitana de Barcelona, la zona obrera, té molts més pobres. La política ha d'anar dirigida a millorar les necessitats de la gent.

S'arreglaran aquestes diferències amb l'esperada reforma del model de finançament?

Fa falta un nou model de finançament autonòmic a mig termini que elimini les diferències.

Un model equitatiu per al conjunt d'Espanya serà bo també per a Catalunya?

No satisfarà els més independentistes però en general el conjunt de la ciutadania en sortirà ben parada. Amb això vull dir que l'important és igualar el tracte als ciutadans catalans amb el conjunt dels ciutadans espanyols.

El president de la Xunta, Núñez Feijóo, demana conèixer les xifres de la quota basca perquè afecta la resta d'autonomies. Com cal encaixar el concert d'aquesta autonomia en el nou model?

El greuge que cal arreglar és la diferència entre el que percep un valencià i un basc. La Constitució admet i dóna suport al concert basc. A allò que no dóna suport és a la desigualtat dels espanyols en l'accés als serveis públics fonamentals. No parlo de treure al País Basc el concert, sinó que sapiguem d'una vegada com es calcula aquest contingent. Contra aquesta desigualtat gairebé no es parla, però quan Catalunya diu que cal reequilibrar una mica sí que es reacciona.

Miquel Iceta, del PSC, proposa que Catalunya recapti els impostos que genera. Què n'opina?

El que demana Iceta és una agència tributària compartida amb l'estatal. Espanya és l'únic país federal (el considero federal encara que l'anomenem autonòmic) on el Govern central no recapta cap tipus d'impostos en dues comunitats: País Basc i Navarra. Entenc que aquelles comunitats que ho desitgin puguin concertar una agència tributària i que aquesta agència recapti els impostos dins de la comunitat, però amb tota la informació de la central. Hi haurà comunitats que ho vulguin i altres que no, de la mateixa manera que hi ha comunitats que han volgut una policia pròpia i d'altres no. L'agència tributària compartida és una asimetria que no ha de produir greuges en el dret dels ciutadans. No ho vegem com un mecanisme de greuge, sinó com un mecanisme cap a aquelles comunitats que tenen més apetit per l'autogovern, però que no té ni ha de produir diferències en igualtat d'accés als serveis públics fonamentals.

Digui'm tres canvis necessaris perquè millori la situació a Espanya.

Millorar el model de finançament, com hem dit. Segon, separar de forma més precisa les competències del Govern central, de les autonomies i les compartides. Tercer, el Senat ha de ser una cambra territorial (com als Estats Units o Alemanya), que, un cop ben definides les competències, protegeixi les autonomies de la intervenció arbitrària del Govern central. Han de ser objectius prioritaris per escriure el nou manual d'instruccions del funcionament de l'Estat de les autonomies.

Es podrien aplicar sense reformar la Constitució?

Els dos primers sí. Això del Senat no.

Com veu els ànims a Catalunya després d'aquests mesos de vertigen?

El clima ja ha canviat. Catalunya s'ha adonat que la llei de gravetat també era vigent a Catalunya, és a dir, que hi ha límits en el que pots fer, en la vida i en la política. Per a molts ha estat un bany de realitat.

Per què Catalunya va arribar a aquest punt?

Cal entendre que el malestar social a Catalunya té una expressió diferent a la resta d'Espanya. Coincidint amb el moviment dels indignats, l'Assemblea Nacional Catalana (ANC) va aixecar la bandera de la independència. Recordem que a Catalunya hi ha, des de fa un segle, aproximadament el 25% de població que ideològicament o sentimentalment és independentista. S'hi uneix ara un altre 10%, independentistes funcionals, que busquen la reacció del sistema polític.

L'objectiu cinc anys enrere era la independència?

Crec que el 2012 ni Artur Mas ni Convergència ni el Govern de la Generalitat ni Esquerra Republicana tenien en els seus objectius la independència. Amb la pèrdua de vots el 2012 (i després el 2015) Convergència busca el suport de la CUP. L'ANC es fa forta i influent. I vénen aquests anys bojos. Jo crec que el nacionalisme català volia parar, però la inèrcia era tal, amb la pressió de la CUP i l'ANC, que arriben a aquest 6-7 de setembre amb aquest cop d'Estat legal. Al meu parer, uns danys ja estan fets, però el més important és evitar la continuació d'altres danys.

Què creu que passarà en les eleccions del 21-D?

En el món del votant independentista queda ara una frustració elevada, un sentiment com de frau, amb la sensació d'engany perquè les expectatives no s'han complert. Potser porti a una certa abstenció, que afavoreix els partits no independentistes. El nou Govern o Parlament, després del 21-D, ha d'enviar el missatge clar que les lleis es respecten. La Constitució es podrà canviar però, si es canvia, serà per acord i per consens.

Són gairebé 3.000 les empreses que han canviat la seva seu a altres autonomies. Era una cosa evident?

Des del 2015 fins al 6 de setembre del 2017 (aprovació de la llei del referèndum), la situació política i social de Catalunya era de gran tensió. Des d'un punt de vista empresarial era una situació de risc. Et cobreixes amb una assegurança, per entendre'ns, però pots seguir conduint. En aquest temps no hi va haver sortides de dipòsits ni caigudes d'inversió. Per tant, no és el risc o la tensió política pel que fa a l'estalviador o l'empresari. El problema és la incertesa, la boira.

Es refereix que el detonant va ser el referèndum?

Sí. El risc es va convertir en boira i això sí que és nefast per a les empreses. En sóc conseller de diverses.

Qui va reaccionar primer?

Els primers a reaccionar? Els estalviadors. De dilluns a dijous d'aquella setmana les sortides de dipòsits van ser enormes. Per això la primera sortida de seu corporativa va ser el Banc Sabadell. Les empreses van desplaçar la seu corporativa i, en algun cas, la fiscal. No sabien si es posava en marxa una agència fiscal catalana que obligués a dipositar l'IVA, l'impost de societats o l'IRPF en una institució catalana que no eres capaç de veure.

Hi haurà retorns?

Crec que sí que hi haurà retorns. Tornaran quan no hi hagi boira i vegin el camí lliure. No ha passat gaire temps i les seves fàbriques i activitat segueixen a Catalunya.