Dotze hores a Brussel·les... només dotze hores

Arribem a l'estació de busos de Manresa d'hora. Un cop tots ben col·locats convenientment, iniciem el viatge, llarg viatge amb parades de 45 minuts cada 3-4 hores.

Fa il·lusió creuar la primera frontera superant les suposades advertències de problemes amb estelades i altres que no es compleixen afortunadament enlloc. Tota l'estona ens avancen cotxes i autocaravanes particulars també separatistes abduïts pel guarniment que porten fent sonar la botzina.

S'acosta la nit i intentem prendre una posició més o menys còmoda per poder dormir una mica, perquè moltes hores ja veiem que no podrà ser, encara que al bus durant tot el viatge sempre hi haurà molt silenci, trencat només per alguna riallada; es podria dir que el grup és heterogeni, silenciós i col·laborador, millor impossible.

Un accident a l'altura de Luxemburg fa que arribem molt just a Brussel·les, on veiem corriols de gent amb banderes i pancartes anant cap al lloc de destinació dels busos, la policia belga molt amable i disposada ens orienta i situem el bus en una avinguda propera a la manifestació.

Ens equipem i caminem fins a la plaça de Montgomery, on ja no podem avançar més per la gentada que tenim al davant, que ja ocupa pràcticament tot el parc del Cinquantenari. La sensació és de moltíssima gent, no sé quanta, però molta, molta gent.

La manifestació s'inicia i ens passa la capçalera per davant, intentant obrir-se pas pel nou recor-regut que la policia belga ha hagut d'improvisar ja que, segons sembla, l'inicialment pensat no podia encabir la quantitat de gent present. Com a anècdota, puc dir que a la 1 s'havia de deixar lliure el parc per a un altre acte a la tarda. El fred i el vent són presents en tot el recorregut i es noten a la cara i a les mans, però l'ambient és molt festiu, sense deixar les consignes reivindicatives amb estelades i el color groc omnipresent en forma de gorres, bufandes, abrics, cartells...

En tot moment tant el comportament com les proclames són pacífiques i cíviques, i de mostra dos detalls: en un punt del recor-regut hi ha un parterre que s'ha de creuar o bé donar una volta considerable, cosa que tothom fa sota l'atenta vigilància d'un parell de manifestants que avisen i corregeixen els que no volen fer-ho, i l'altre detall és que en passar per sota un balcó amb multitud de banderes d'Espanya, on hi havia la televisió d'Antena3 i gent dient coses als que passaven amb la cançó de Manolo Escobar a tota potència, la reacció dels manifestants va ser cantar-los «passi-ho bé, passi-ho bé i moltes gràcies....» amb un somriure als llavis.

Ridícul?

Després del llarg recorregut i dels parlaments i actuacions finals comença a plovisquejar amb més intensitat i busquem un lloc per dinar i per fer necessitats, cosa gens fàcil ni ràpida ja que tot està ple de catalans i els locals belgues no donen l'abast.

Acabem dinant a la porta del Parlament Europeu, on també vivim com una funcionària (suposem que espanyola per l'accent) ens diu «vaya ridículo... qué ridículo estáis haciendo».

Després de la visita obligada a La Grand Place i a altres monuments típics i de molts cafès amb llet, ens dirigim al lloc de recollida del bus, on per diferents problemes hem d'esperar més d'una hora amb un fred considerable que ens arriba als ossos.

Molt contents i molt cansats iniciem el viatge de tornada, ara dormim una mica més, però es fa més llarg perquè tenim moltes ganes d'arribar, es parla menys, i és només quan ja entrem a Catalu-nya que espontàniament la gent comença a cantar i fins i tot apareix una harmònica que inexplicablement havia estat silenciada fins aquell moment.

El millor de l'arribada va ser trobar-se gent que no havia pogut venir i ens rebia amb una barreja d'alegria i enveja pel que havien vist a la televisió (per TV3 poc) i les mostres de felicitat dels viatgers i agraïment als que ens havíem responsabilitzat d'organitzar aquell espai temporal intensament viscut, aprofitat, i per a molts increïblement excepcional per poder gaudir de 12 hores a Brussel·les, només 12 hores...