Només una vegada, en 37 anys, el nacionalisme català ha deixat de sumar majoria absoluta al Parlament de Catalunya, i va ser justament en les primeres eleccions catalanes, el 1980. A partir de les segones, el 1984, sempre ha sumat més de la meitat dels diputats, fins i tot durant els dos mandats en què el president de la Generalitat va ser socialista (del 2003 al 2010). Les eleccions d'avui decidiran si la dinàmica es repeteix durant un altre mandat o si, per primera vegada des de fa 33 anys, la suma no funciona, amb independència de qui acabi governant i amb quins suports. Mantenir-se en el cicle o veure com finalment es trenca: aquesta és la qüestió.

Les eleccions del 1980, les primeres de la recuperada Generalitat, van donar un Parlament molt fragmentat en el qual el catalanisme en un sentit molt ampli era molt majoritari, però el nacionaliste, representat només per CiU i ERC, només va sumar 57 escons, onze menys dels necessaris. Però la de Jordi Pujol va ser la primera força, amb 43 escons, i li tocava intentar la formació d'un pacte d'investidura. El va formar amb ERC, per un costat, i per l'altre amb la UCD d'Adolfo Suárez, a la qual va convèncer amb l'argument que l'alternativa eren les esquerres representades per PSC i PSUC.

Pujol va formar un Consell Executiu monocolor, Esquerra va obtenir la presidència del Parlament i UCD, suport a Suárez al Congrés de Diputats. Convertit en imatge de la restaurada Generalitat, Pujol va experimentar un creixement espectacular de vots i diputats al cap de quatre anys i va aconseguir la majoria absoluta en solitari, mentre ERC es diluïa i passava de 14 a només 5 diputats. El 1988 la situació va ser força semblant. I el 1992, l'any olímpic, una recuperació electoral d'Esquerra va fer que la suma arribés al màxim de la sèrie: 81 diputats, tres de cada cinc escons del Parlament. Pujol continuava tenint-ne prou amb els de CiU (70, aquell any) per governar en solitari una altra legislatura.

El 1995 les coses van canviar. CiU va baixar deu diputats i va perdre la majoria absoluta en solitari. El nacionalisme la va mantenir gràcies a una millora d'ERC, però d'una manera menys folgada. Tanmateix, Pujol va continuar governant en solitari. Quatre anys més tard, el 1999, la davallada va continuar, ja que CiU va perdre quatre diputats i ERC en va perdre un; entre els dos van sumar 68 diputats, la xifra exacta de la majoria absoluta. Aquell va ser el darrer mandat de Jordi Pujol.

El 2003 CiU va presentar Artur Mas, i va perdre deu diputats i va baixar fins als 46. En canvi, Esquerra en va guanyar onze, i la suma total va ser de 69 diputats. ERC estava disposada a fer valdre els seus 23 escons, i malgrat que la majoria nacionalista era suficient per governar, va optar per aliar-se amb PSC i Iniciativa per formar el primer tripartit, amb Pasqual Maragall de president.

A les eleccions següents, el 2006, i a desgrat que el govern Maragall projectava una gran sensació d'inestabilitat, no es van moure gaires coses en l'espai nacionalista. Va mantenir la suma de 69 diputats, ERC en va cedir dos a CiU, i tanmateix va tornar a apostar pel govern tripartit, ara amb José Montilla al capdavant.

El 2010 va ser l'any en què va acabar la travessia del desert de Convergència i Artur Mas va poder dir que la tercera era la bona. Entre la crisi econòmica i la mobilització per la sentència de l'Estatut, CiU va créixer de 14 diputats, onze dels quals els va prendre a Esquerra. La suma dels dos va augmentar fins als 72, però l'espai nacionalista es va enriquir amb Solidaritat Catalana per la Independència, la formació encapçalada per Jan Laporta, expresident del FC Barcelona, que va aconseguir quatre escons. Per tant, 76 en total. Una xifra a l'altura dels «bons temps».

El 2012 la novetat nacionalista al Parlament (però no a la política catalana) va ser la CUP, que va entrar amb tres diputats. Artur Mas, amb un discurs que s'havia tornat independentista, va perdre 12 diputats, dels quals en va cedir 11 a Esquerra. La suma va passar a ser de 74 diputats.

Fes clic sobre la imatge per apliar-la

Les eleccions del 2015 són fresques en la memòria. Junts pel Sí volia sumar els vots de CiU i ERC, però no va aconseguir-ho: en van perdre nou. La CUP en va guanyar set, i la suma final, impulsora del full de ruta, va quedar en 72 diputats. L'onzena majoria absoluta del nacionalisme.