La dona de Jordi Cuixart, Txell Bonet, i la germana de Joaquim Forn, Marta Forn, van assistir aquest dissabte al pregó de la Festa Major d'Hivern de Sant Fruitós per agrair la voluntat del grup de músics del poble que cada dia es reuneixen a les nou del vespre a la plaça de l'Ajuntament i toquen El cant dels ocells per demanar la llibertat dels presos. La setmana passada va fer tres mesos que Jordi Cuixart va ingressar a la presó Soto del Real, situada a la Comunitat de Madrid. Joaquim Forn es manté a la presó d'Estremera, a la Comunitat de Madrid, des del 2 de novembre.

Consideren que el gest de tocar El cant dels ocells cada dia pot arribar a facilitar la sortida de la presó?

(Txell Bonet): Posaré aquell exemple que és un tòpic: les ales d'una papallona a l'altra punta del món poden acabar creant una tempesta o un tsunami a l'altra banda. La solució no sabem d'on vindrà. Tot i així, la iniciativa de tocar El cant dels ocells ens omple d'energia positiva. Tots aquests esforços tindran un resultat, ni que sigui dignificar-nos a tots. Aquestes petites accions mantenen encesa la flama de la denúncia i res no és en va. El nostre ritme de vida no ens permet estar al car-rer i manifestar-nos cada dia, però ells ho estan fent. Això és el que els agraeixo.

(Marta Forn): Aquí, allà, a tot el territori. Això suma. Són coses que es veuen, són visibles per tothom. No solament és la gran ciutat que es mobilitza en moments puntuals, sinó que és tot el territori que s'està mobilitzant. Això suma i tothom ho veu.

T. B.: La pressió popular serà molt important per a la resolució final. A més, aquestes iniciatives sorgeixen de la gent anònima. Diverses personalitats conegudes també ens han mostrat el seu suport, però les persones que s'han afanyat a manifestar-se són anònimes. Aquesta pressió del poble a la llarga tindrà un pes.

Respecte l'estada a la presó, veuen proper l'alliberament o encara queda camí per recór-rer?

M. F.: Esperem que l'alliberament estigui a prop. Els advocats respectius estan fent tot el possible perquè puguin sortir. Però, a banda de la pressió dels advocats, de la societat o de les famílies, la política és el principal condicionant. Ara som en un moment polític que no és fàcil. El meu germà i tots els altres estan sent ostatges d'aquesta política envers el futur del país. Depenent de com tiri la política catalana, potser seran més benèvols... Ara jugues amb això.

T. B. : Som davant d'un cas excepcional en el qual no hi ha precedents de cap tipus. Qualsevol cosa que pugui passar és possible. Esperem que sigui bona. És el meu desig més gran, que surtin aviat. Però com més temps passa, més gran és la injustícia. I tard o d'hora, potser davant d'uns altres tribunals, que no siguin els espanyols, això caurà pel seu propi pes. És insostenible.

Senten que tenen suport internacional?

T. B.: Jo només li puc dir que tinc tres bosses de divuit quilos de cartes a casa i vuit bosses iguals esperant-me a la presó. Moltes d'aquestes cartes vénen de l'estranger. A vegades la correspondència prové d'associacions escoceses o belgues. Però també hi ha gent estrangera que ha viscut un temps a Catalunya i té la necessitat d'enviar-li cartes.

El suport dels líders polítics europeus, però, no és tan massiu.

T. B.: L'altre dia el primer ministre d'Irlanda, Leo Varadkar, va fer una denúncia, va demanar a Rajoy que l'única solució és que obri el diàleg amb Catalunya. Però la força la fan les petites veus, que juntes fan el tsunami.

M. F: La meva filla ha estat als Estats Units. Des de la universitat on estudia, el dia 1 d'octubre, li van trucant dient-li: «sabem que al vostre país ha passat alguna cosa, si necessites parlar-ne, ens agradaria fer un debat dins de la universitat per entendre què ha passat». Són aquestes petites coses, aquests petits grans de sorra, que mobilitzen molta gent. Esperem que això continuï així perquè és la forma de visualitzar, davant la política, el que el poble vol.

T. B.: Hem de ser corredors de fons i tenir una mica de perspectiva històrica. Potser mai s'havia arribat tan lluny, és a dir, mai havíem arribat a aquest punt de denúncia internacional, en el qual tothom coneix la nostra lluita. Fins fa uns mesos això no era així. Hem de tenir aquesta visió més positiva i ser corredors de fons per esperar que tot es posi al seu lloc. Si fa un any tot era diferent, espero i confio que d'aquí a un any tot sigui diferent també.

Abans de l'1 d'octubre, els càrrecs empresonats s'esperaven una resposta d'aquesta magnitud?

T. B.: Vostè s'esperava que hi hauria uns cossos, que es diuen de seguretat, que el que van fer va ser estomacar avis, nens i persones que estaven fent una resistència pacífica? Nosaltres sempre hem jugat a un joc de diplomàcia i pacifisme. Però, a partir de la violència de l'1 d'octubre, tot és possible i el que ha passat, doncs, va en aquesta línia.

M. F.: Jo era en una escola des de les 7 del matí. El dia abans, mentre ens organitzàvem, en cap moment no se'ns va passar pel cap que podria venir la policia a estomacar-nos. A la meva escola van venir, és a dir, hi va haver ferits. I això em fa preguntar com hem pogut arribar fins aquí. La política ha desaparegut i l'únic que existeix per a l'adversari polític (emfatitza la paraula polític), perquè solament és un adversari polític, és aquesta violència, que, a més, justifica. A més, aquest adversari sosté que la violència no ha existit i que la culpa és nostra per haver decidit celebrar un referèndum on la gent pacíficament anava a votar.

T. B.: Tot i així, hi ha hagut un apoderament. El referèndum va ser possible gràcies al poble i hem de recordar aquest triomf. Malgrat que la violència física pugui haver suposat un trauma anímic, el que és important és que, al marge de la independència, la gent ha descobert que pot fer alguna cosa per canviar la seva situació. Sempre hi haurà alguna lluita, ara és aquesta, però després en vindran d'altres. Sempre hi haurà un establishment que intentarà evitar que els ciutadans tinguin aquesta força. Aquesta és la nostra lluita.