Ados quarts de cinc del matí del dia 1 d'octubre del 2017 ja hi havia gent que arribava al Casal de les Escodines disposada a votar en el referèndum; el dia abans hi havia hagut una crida perquè s'hi anés d'hora, ben d'hora, a ocupar els accessos a les seus electorals com a precaució per a possibles accions policials per precintar-los; ningú en aquella hora no s'imaginava què passaria després. En l'espai que a partir de les nou del matí seria col·legi electoral hi havia un parell de taules parades amb menjar divers, cafè, llet, sucs i aigua; alguns hi havien passat la nit. La gent que estava destinada a posar en marxar les votacions es movien amb calma aparent. I van aparèixer les urnes, les paperetes i els sobres; d'on van sortir? Ah! El referèndum de l'1 d'octubre a les Escodines no va tenir èpica, no hi ha imatges de violència, no es va bastonejar ningú. L'èpica de les Escodines va ser la de la gent normal acomplint la normalitat de dipositar un vot en una urna; hi va haver l'èpica de la gent fent hores de cua per poder votar, deixant passar primer la gent gran, la gent impedida, pares joves amb mainada de bolquers; l'èpica va ser els nervis de primera hora quan després dels dos primers vots emesos va saltar el sistema informàtic; l'èpica va ser la de la reacció pausada dels responsables tècnics que donaven confiança als que ja parlaven de boicot des de l'Estat; l'èpica de les Escodines van ser les olles de xocolata desfeta i les capses de coca de forner que van aparèixer a mig matí. Les primeres notícies dels assalts a col·legis electorals del Bages per part de la Guàrdia Civil van venir de gent de Castellgalí compungida, incrèdula d'allò que havien vist amb els seus propis ulls al seu poble però decidida a votar com ho testimoniava que eren allà. Un escamot dels Bombers va alliçonar els presents de com actuar en cas de presència policial amenaçadora, aplaudiments i «els bombers seran sempre nostres»; la votant de més edat: una monja del convent de Santa Clara amb noranta anys llargs, que hi era des de l'hora d'obertura i que va marxar en olor de multituds. Per mantenir el col·legi en alerta, es demanà que a l'hora de dinar s'hi quedés gent, i de gent, se n'hi va quedar. La incògnita era saber si a la tarda, un cop vist a la televisió i sobretot a través de les xarxes socials el ball de bastons del matí, la gent aniria a votar. Pels volts de les tres va començar a fer cap votants i més votants i es va haver d'organitzar una cua en serpentí, com les que s'han imposat per entrar als espectacles massius. A les set de la tarda es va tancar el col·legi electoral per por que es requisessin les urnes; recompte i decisió de lliurar-les a la parella de Mossos d'Esquadra. La sortida de les urnes va ser apoteòsica i l'entrega a la policia catalana es va fer enmig d'aplaudiments. L'èpica de la gent va consistir a aguantar-se les llàgrimes més d'una vegada. A quarts de nou del vespre, cansats, uns i altres es van desitjar sort.