n La veritat, tota la veritat i res més que la veritat només la confessen els borratxos, els nens i els suïcides a les cartes de comiat. Hi ha excepcions. Un pot sincerar-se un matí del gener del 1990 per telèfon amb el seu amic Voro (Palop) i explicar-li el seu projecte polític, que era el seu pla de negocis: «He de guanyar molts diners, em calen molts diners per viure». «Demana una comissió... i em dónes la meitat de sotamà».
Les cintes del cas Naseiro (anul·lades pel Suprem el juny del 1992) suposen la millor declaració de principis d'un empresari de la política anomenat Eduardo Zaplana, un home genèticament comercial que ha circulat durant gairebé 30 anys per la «cosa nostra» autonòmica i estatal amb simpatia i ús de la xequera pública per comprar relats, especialment silencis mediàtics (la seva eterna obsessió), i crear una xarxa clientelar.
Va ser Zaplana qui al final del segle passat va guanyar el Govern per al PP (28 de maig del 1995), després va anar edificant una hegemonia social sobre un discurs d'autoestima (el poder valencià) i una política d'endeutament públic, i va rematar la seva obra amb la implantació d'un règim que va acabar sent devorat per la crisi i els propis excessos. Convertir la societat civil en un immens pessebre de Tyrius i troians sempre va ser el seu somni. La corrupció es va indigestar quan els estómacs es van buidar. Aquí van començar a caure les impunitats. Però en aquell moment, mentre Garzón executava un 6 de febrer l'operació Gürtel per declarar inaugurada la persecució judicial de la corrupció, Zaplana ja havia fugit a Madrid des de feia set anys, el juliol del 2002. En aquell febrer gürtelià preparava la seva sortida de la política, en la qual va arribar a ser mà dreta de Mariano Rajoy.
Sempre va aplicar la idea de no deixar mai ferits ni famolencs. Sempre va tenir clar que no hi ha millor bena que un feix de bitllets. Amb aquests principis motors Zaplana va aconseguir que cada escàndol esdevingués un trampolí. No tot el planter de l'aznarista clan de Valladolid va sobreviure al cas Naseiro. Per exemple, Arturo Moreno, vicesecretari general del PP, va caure. I la Generalitat zaplanista li va abonar posteriorment una minuta fixa a l'Institut Valencià de l'Exportació (IVEX). A la ballarina socialista María Sánchez Trujillo, Maruja, que li va donar l'alcaldia el 22 de novembre del 1991, al seu marit i a algun més de la prole els va abonar a l'Ajuntament de Benidorm i la Diputació d'Alacant 1,2 milions d'euros en nòmines.
Més vides polítiques que un gat
Amb més vides polítiques que un gat, Zaplana va sobreviure també a l'escàndol derivat de l'impagament de 180.000 euros per a l'adjudicació dels mapes sonor i verd de Benidorm, concedits com a alcalde a la Delta Ingenieros de l'empresari Vicente Conesa. Allò va generar unes gravacions al líder provincial del PP Vicente Sanz que es van saldar amb la seva defenestració i la seva col·locació després com a virrei de l'extinta RTVV, l'altaveu dels silencis del PP durant aquells 20 anys de règim de cartó pedra.
L' omertà de Conesa es va pagar amb contractes de Terra Mítica, la piràmide que va tocar a Benidorm en el repartiment de reclassificacions i sobrecostos (amb comissions piramidals) dissenyat per Zaplana. De buscar un lloc a Conesa i la seva C3 Ingeniería, se'n va encarregar el mateix que va recomanar Palop a una empresa privada amb molts contractes públics: Juan Francisco García, la veu, orelles i mà executora de Zaplana, el conseller per a assumptes delicats, d'aquests que transiten pel subsòl i es liquiden amb una encaixada de mans sense IVA. Qualsevol emprenedor d'aquella època pre-whatsapp coneixia l'eficàcia d'un vis-a-vis amb Juanfran.
Vint anys després de facturar com a contractista d'aquell erm (quina ironia el nom de l'operació policial, Erial) als peus de Sierra Cortina, a Conesa li van caure 23 anys i escaig de presó com a cervell d'una xarxa per defraudar 2,7 milions en la construcció del parc. L'excunyat de Zaplana, Justo Valverde, també va ser condemnat.
Així han anat sortint de la partida els peons del règim, els promotors i els constructors. Fins i tot els aparelladors. Com Rafael Blasco, que va seguir la detenció de Zaplana des de Picassent.
En temporada alta de judicis per la ressaca de la corrupció, just quan Camps intenta explicar davant el jutge que els rucs volaven a la Fórmula 1, ha caigut el pare d'aquesta cosa nostra. El tercer de quatre presidents populars. El quart, Alberto Fabra, es va dedicar a vendre la ferralla del règim a preu de desballestament. Per dos euros, dues caixes d'estalvis. I va liquidar Canal 9.
Mai no es va retirar
Zaplana mai no es va retirar de la política perquè mai no va dimitir com a empresari. Simplement va fer un pas enrere i va apuntalar les seves dues cames al costat fosc. El jutge del cas Lezo, el paradoxalment excàrrec públic zaplanista Eloy Velasco, l'estava investigant al costat de mig centenar més de notables per les presumptes mossegades d'Ignacio González, a compte del Canal de Isabel II. González, una còpia madrilenya del madridista Zaplana.
Ha estat detingut presumptament per blanquejar diners que havia repatriat. Presumptes comissions per les vendes a l'engròs de les estacions d'ITV (operació amb el segell Juan Francisco) o concessions de parcs eòlics. La pista dels diners, que diria Mark Felt, l'exFBI, sembla que és inesborrable. Els accidents solen succeir a la tornada, en carreteres secundàries en què hom es confia. Deu ser per vanitat o per la relaxació que atorga la impunitat. Aquesta que el va portar a desafiar des de la tribuna de les Corts el llavors portaveu del PSPV Ximo Puig, el 14 de juny del 2001. «I la seva senyoria no podrà mai acreditar res, absolutament res...». Ni la seva senyoria ni qui «porta l'exercici de l'oposició que vostè l'ha subcontractat », reptava mentre observava aquest periodista, que seguia atent la jugada des de la garita de premsa.
Era un dels debats del cas IVEX-Julio Iglesias, una estafa perpetrada en format foto. Perquè el primer desfalc de família no va ser el de Camps amb Urdangarin. Tampoc el més car. El rècord se l'emporten els contractes signats el 29 de desembre del 1997 per Julio Iglesias i l'IVEX. Contractes, perquè n'hi va haver dos. Un en A (2,2 milions d'euros) i un altre en B (gairebé 6 milions d'euros).
El 26 de febrer del 2004, el diari Levante -del grup editorial de Regió7- va publicar l'existència de l'acord B, reiteradament negat per Zaplana i el seu Consell. La prova irrefutable que havia demanat el ja expresident des de la tribuna parlamentària. Era el pla d'atracament a les arques públiques, amagat a l'oposició, a l'opinió pública i a la Sindicatura de Comptes, perpetrat en cinc escenaris internacionals: Orlando, Tòquio, Moscou, Mèxic i Xangai, els llocs en què Julio Iglesias va cantar per compte de l'IVEX. D'aquell desfalc, Levante en va publicar no menys de 200 entregues entre el 1999 i el 2012.
Els diners públics van volar a paradisos fiscals, a comptes numerats i secrets com el d'UBS a Nassau (Bahames), que va ser receptor de 475.000 dòlars d'un swift bancari ordenat des de l'Arab Bank de València, on l'IVEX tenia compte. Firmes offshore com Midway International, Gold Peak Trade Service i International Concerts (recordin aquests noms) van canalitzar els diners destinats a aquest contracte. Després dels reiterats capítols del saqueig que es van anar desgranant a l'esmentat diari, el PSPV va interposar una querella el 2004, impulsada pel lletrat José Luis Vera.
Pèrits de l'Agència Tributària van taxar la irregularitat en gairebé 9 milions d'euros. Però la xifra va ser bastant més espectacular. Es van penjar milionàries factures falses, per serveis no prestats, de la perxa de suposades despeses d'organització de concerts.
Delegats de l'IVEX o el seu exdirector general, el condemnat per una altra causa i pròfug José María Tabares, van declarar al jutge que van actuar per ordre de Zaplana i Juan Francisco García. La causa segueix tècnicament viva des de fa 14 anys en un jutjat. El cantant ja va admetre l'estafa quan va declarar en comissió rogatòria en un jutjat de Punta Cana. No va passar res.
És, sens dubte, la gran causa de corrupció zaplanista que testimonia la impunitat política, mediàtica i fins i tot judicial amb què actuava l'arquitecte del règim avalat amb quatre majories absolutes.
Molt abans de transcendir aquest presumpte blanqueig, l'imaginari col·lectiu valencià estava presidit per un blanqueig mediàtic de la figura de Zaplana.
Per una memòria de peix, una interessada amnèsia de cavall. Aquesta setmana molts ciutadans (fins i tot els de Rivera) s'han adonat que, com diria Piqué, «Eduardo, amb tu va començar tot».
