La primera setmana efectiva del nou govern ha estat més moguda que l'anterior, quan tot van ser elogis pel cop d'efecte de Pedro Sánchez en nomenar un executiu que va sorprendre pel brillant currículum dels ministres i pel seu caràcter plural. El Govern va intentar continuar surfejant aquesta onada ?i fins i tot va buscar els aplaudiments de l'Espanya i Europa més humanitària i/o progre? amb la decisió d'acollir els 629 immigrants de l' Aquarius (vaixell d'una ONG francesa), als quals el nou govern populista italià negava l'accés als seus ports. Però al cap de poques hores es va trobar amb el seu primer gripau, la inevitable dimissió del ministre de Cultura, Màxim Huerta, després que El Confidencial publiqués que una recent sentència el va obligar a pagar a Hisenda més de 300.000 euros per haver tributat ingressos personals a través d'una societat interposada.
El Govern ha buscat ?i en gran part ha aconseguit? un aplaudiment en llançar el missatge que els criteris humanitaris seran tinguts en compte en la política migratòria, que amb el govern Rajoy només estava basada en la seguretat, però ha hagut d'empassar-se el gripau de la dimissió d'un ministre recentment nomenat que ha batut tots els rècords de brevetat en el càrrec.
Acollir l'Aquarius és un gest valent i positiu (tot i que no sense riscos) per a un govern progressista. Emet un missatge que ja ha estat aplaudit per molts electors, i no només d'esquerres. A més, en aquest moment la preocupació per la immigració, que fa deu anys era forta i va arribar a superar el 40%, és molt baixa (el 3%, segons l'últim CIS), potser perquè tenim un milió d'immigrants menys que abans de la crisi. D'altra banda, la immigració d'Àfrica a Europa, dos continents molt propers amb una gran diferència de riquesa entre les dues ribes del Mediterrani ?així com la procedent de Síria i el Pròxim Orient per la gran conflictivitat de la zona?, és un assumpte de gran transcendència i difícil de resoldre amb efectivitat pels estats nacionals. Exigeix una política europea. Però fins ara els estats nacionals han avançat molt poc pels interessos divergents entre els països receptors d'immigrants (Grècia, Itàlia i potencialment Espanya), i tots els altres, dividits, a més, entre els que tenen posicions defensives més moderades (l'Alemanya de Merkel i la França de Macron) i els menys inclinats i oposats totalment a les tímides quotes d'acolliment d'immigrants fixades per Brussel·les. En aquest últim bloc i en posicions no sempre coincidents hi ha des de Polònia i Hongria (els més intransigents) fins a Àustria, Dinamarca i els països bàltics.
La lliure circulació de persones a la UE
Com ha assenyalat Josep Borrell, la decisió d'acollir l'Aquarius és una mesura excepcional que indica sensibilitat humanitària però que no pot marcar una política que només serà vàlida a escala europea. Potser el seu mèrit principal ?Borrell ho ha assenyalat? és que contribuirà a obligar la cimera de caps de govern de la UE del 28 i 29 de juny a tractar l'assumpte de forma urgent i detallada (quotes de refugiats, pressupost per als propers anys, tant per a la protecció de fronteres com per a l'ajuda a la integració i la cooperació amb els països emissors). La realitat és que Europa no pot continuar d'aquesta manera sense arriscar-se a veure desaparèixer la lliure circulació de persones (ja amenaçada pel terrorisme) a l'espai Schengen. Itàlia ha rebut més de 600.000 immigrants en els últims anys mentre Europa se'n rentava les mans. No els ha pogut acollir bé i el resultat és que han guanyat les eleccions dos partits populistes que han pactat un programa de govern que promet no ja no acceptar més immigrants sinó expulsar-ne 500.000. El més greu no és que Salvini sigui un xenòfob, sinó que els italians ?que no són gaire diferents dels espa-nyols? l'han acabat votant. La negativa a l'Aquarius i la gran tensió amb França demostren que l'assumpte és explosiu. I a Alemanya la posició equilibrada de Merkel és atacada pel seu ministre d'Interior (membre del partit aliat de la CSU), que s'enfronta a eleccions regionals a Baviera a l'octubre i que, per no perdre vots davant l'extrema dreta, vol exhibir mà dura amb la immigració.
La dimissió de Màxim Huerta ha estat el primer cop fort que ha hagut d'afrontar Pedro Sánchez. El seu nomenament ja va ser bastant estrany, ja que es va escollir un candidat sense prestigi al món cultural per ressuscitar el ministeri de Cultura. Un contrasentit. Però que un ministre d'un govern nascut d'una moció de censura contra la corrupció tingués una condemna recent per haver defraudat Hisenda era indigerible per a Espanya i un suïcidi per al nou Govern. Era clar que Huerta havia de dimitir. I Sánchez s'ha empassat el gripau amb dignitat en acceptar la dimissió de Huerta en les 12 hores següents a l'explosió del cas. Indica, d'aquesta manera, certa capacitat de reacció. I encara més que el mateix dia se sabés el nom del nou ministre, José Guirao, un gestor cultural conegut que va ser director del museu Reina Sofia nomenat pel PSOE i mantingut pel PP.
El Govern vol menys tensió a Catalunya
Però la gestió del Govern (i per tant els seus desafiaments) no acaba aquí. Sánchez i la ministra de Treball, Magdalena Valerio, s'han reunit amb patronal i sindicats i segons sembla la reunió va ser positiva. També ho és que s'hagi aclarit que el Govern no pensa enterrar una reforma laboral problemàtica, però que ha ajudat a crear ocupació. És bo «retocar» els seus aspectes més negatius, però el retoc hauria de ser limitat i no inutilitzar-la. Cal parar atenció, per exemple, a la prevalença dels convenis sectorials sobre els d'empresa que es pretén aprovar. Amb l'objectiu d'inspirar tranquil·litat, cal destacar el pragmatisme de Margarita Robles, la nova ministra de Defensa, en no fer canvis immediats a la cúpula militar i en decidir mantenir el general Sanz Roldán al capdavant del CNI.
I pel que fa a Catalunya? El Govern intenta rebaixar la tensió. Després de l'aixecament del control financer de la Generalitat ha arribat el nomenament de Teresa Cunillera, una veterana del PSC molt propera a Miquel Iceta ?i molt activa en la campanya de les primàries de Pedro Sánchez? com a delegada del Govern a Catalunya. I el nou ministre d'Interior, Fernando Grande-Marlaska, ha entreobert la porta al trasllat dels presos per la DUI del 27-O a presons més properes al seu domicili. Sánchez busca una distensió que permeti una ulterior negociació. Com reaccionarà l'independentisme? És una incògnita. Només hi ha dues dades. Una, Carles Puigdemont no va aconseguir que els diputats del PDeCAT i d'ERC no avalessin la moció de censura de Sánchez. Després d'aquest primer cop a Puigdemont, caldrà veure qui mana en el secessionisme. Podria ser que Torra sorprengués i ?sense renunciar d'entrada al dogma? iniciés un full de ruta més pragmàtic? Al PSC ni ho creuen ni ho descarten.
