´Les campanes anunciaven la mort d´un miner però no sabies qui. Era angoixant´

D. BRICOLLÉ | CARDONA
Agustina García guarda a casa una fotografia del seu pare i el seu avi començant a obrir un dels pous de Cardona. Vídua de miner, ahir va ser l'encarregada de llegir l'Elegia als miners morts a la mina, en un dels moments que van provocar més aplaudiments. García va aportar a l'acte d'ahir diverses de les fotografies que conserva a casa dels anys de la mineria a Cardona
A Cardona faltava un homenatge als miners?
Sí, és clar. El dia d'avui ha estat fantàstic i molt emotiu per a la història de Cardona.
En aquest acte s'ha honorat especialment els treballadors que hi van deixar la vida. Com recorda els dies que moria un miner a Cardona?
Fatídics. Eren molt tristos. El que recordo especialment és que cada cop que hi havia un mort a la mina tocaven les campanes de l'església amb un so molt característic per anunciar-ho, i totes les dones sortien corrents als carrers, però ningú no sabia en aquell moment a qui li havia tocat aquesta dissort. Era una gran angoixa, pensant que potser havia tocat a algú de casa.
Com creu que ha viscut Cardona aquests 20 anys sense mina?
Jo els he viscut amb normalitat, però a Cardona s'ha notat, ha estat dur perquè ha marxat molta gent. Quan va tancar la mina va ser realment un moment molt trist. La població va quedar trista, sobretot perquè molta gent jove en va haver de marxar i la població es va a haver d'escampar. Va ser un moment molt dur, tothom es preguntava: què serà de Cardona?