´El tancament va ser com l´endemà d´un tsunami´

D. BRICOLLÉ | CARDONA
Joaquim Galera va entrar a la mina de Cardona l'any 1970 i hi va ser fins que va tancar. Després va continuar en l'activitat de l'explotació dels antics runams, fins fa un any i mig, que es va acollir a un pla de prejubilació.
Cardona ha saldat un deute?
Penso que sí, que avui Cardona ha saldat un deute amb la seva història, la de la mineria i els miners. Aquí hi ha hagut una activitat molt important, amb moltes persones treballant i molta vida. Avui tocava tancar aquest deute, i sobretot amb els homes que hi van perdre la vida. Una llista de 77 persones en 60 anys demostra la duresa de les nostres mines. Perquè sempre sembla que les de carbó siguin les de referència, però les de potassa també són mines dures, i aquestes morts demostren el preu que es paga per aquest treball.
Vostè com a sindicalista va viure a primera línia el tancament de la mina, com ho recorda?
Han passat gairebé vint anys i en aquest temps veus realment la dimensió del que significa el tancament d'una mina. Empobrir l'activitat del poble, però sobretot empobrir la vida del poble. Perquè una mina és vida. Les mines neixen i les mines moren. És així, però no deixa d'entristir.
Com ha vist Cardona en aquests gairebé vint anys des del tancament de la mina?
El tancament va ser com l'endemà d'un tsunami. I ara què fem?, era la pregunta. És cert que molts es van traslladar a Sallent i que altres van trobar el seu lloc en altres activitats; és veritat que s'ha enfocat bé cap al turisme, però també és veritat que la vida al poble es va empobrir. Quan hi havia la mina en el moment àlgid a Cardona hi havia una convivència i una manera de ser i de trobar-te amb la gent que s'ha perdut.