Abans que acabi el 2010 la santpedorenca Estel Blay (1-6-1986) veurà complert un dels seus somnis: conèixer el port que l'Agència Espacial Europea té a Kourou, a la Guaiana Francesa, per veure en directe l'enlairament d'un coet Ariane. Aquest serà el reconeixement a la feina ben feta de Blay, que després d'estudiar Enginyeria Tècnica Aeronàutica a l'Escola Politècnica Superior de Castelldefels (EPSC) ha obtingut la millor nota en el Màster en Ciència i Tecnologia Aeroespacial de l'EPSC. El seu projecte corrobora que els astronautes són més propensos a tenir pedres als ronyons.

Ronyons i astronautes. És una combinació estrambòtica, no?

Potser... Sempre m'ha cridat l'atenció el cos humà i el projecte de final de màster va ser una oportunitat per combinar l'aeronàutica i la salut. Hi ha dades que confirmen que els astronautes tenen més pedres als ronyons.

De fet, el projecte val un viatge a la Guaiana Francesa. Està expectant per conèixer el port?

Oi tant! No m'ho esperava gens. Quan em va trucar el director del màster per dir-m'ho, em va sobtar molt. Vaig quedar aturada, callada, sense dir res. Era un lloc que em feia molta il·lusió conèixer i estic molt contenta perquè l'han encertat de ple. Suposo que serà molt emocionant.

Michael Griffin, exadministrador de la NASA, serà el proper 15 de desembre a Castelldefels per entregar-li el premi. Què representa això per a vostè?

Crec que està molt bé perquè cada any, quan fan la presentació del curs, intenten portar alguna personalitat i aquest any serà Mi-chael Griffin, que també farà conferències i xerrades. Crec que és important perquè pots veure que hi ha gent que ha aconseguit arribar lluny. Treballar per a la NASA és el màxim a què es pot aspirar.

Li agradaria?

No ho sé... em faria il·lusió, però no ho sé. Entrar a la NASA sense ser americana és gairebé impossible. Ara mateix em vull dedicar a la recerca, amb el projecte que estem fent quatre universitats europees, i aconseguir una beca del ministeri per poder fer la tesi doctoral sobre els règims de transició de la baixa troposfera.

?

És estudiar la capa de l'atmosfera més propera a la Terra, on hi ha els núvols, la contaminació, és un lloc molt important perquè és la capa que tenim més a prop.

Per fer tot això, però, necessita, com ha dit, una beca. És difícil aconseguir-la?

Suposo que si tens un expedient molt brillant és més fàcil.

Però el seu és brillant!

El del màster sí, però no el de la carrera. Quan vaig cursar l'enginyeria la vaig cursar sense saber, entre cometes, per què volia aquella nota. Havia d'aprovar, sí, perquè els meus pares m'estaven pagant la carrera, però tampoc no vaig posar esment a treure notes super-altes.

Sense la beca ho podrà fer o representa un cost massa elevat?

El problema no és que sigui molt car, sinó qui em manté quatre anys més. Ara en tinc 23 i els pares sempre m'han donat suport i m'han ajudat, però no és qüestió que em mantinguin fins als 27.

Falten més ajudes per a la investigació?

Cadascú mira per la seva branca i, per tant, crec que sí. Però si no s'inverteix en recerca no hi ha futur. Moltes coses que es fan servir actualment en la vida quotidiana no existirien sense l'aeronàutica.

Com?

L'exemple més típic i conegut és el Velcro, que es va inventar per als astronautes, però també els bolquers, o els telèfons mòbils, que funcionen gràcies als satèl·lits espacials. Moltes vegades es critica la inversió que es fa en el camp aeroespacial, que és elevada, però també és necessària.

A Catalunya i a Espanya l'investigador és vist moltes vegades com l'etern estudiant. Creu que aquesta feina no està prou valorada?

La gent que m'envolta ho entén força, però de vegades hi ha gent que ens veu a la universitat i pensa que ens passegem tot el dia amb un cafè a la mà sense fer res.

No és gaire comú tenir un amic o familiar que estudia temes de l'espai. Estan orgullosos de vostè, els seus?

Suposo que sí. Sempre he agafat un camí una mica diferent dels altres. Ara, però, els meus amics ja estan acostumats a les meves excentricitats.