El bosc de Montserrat no ha recuperat totes les espècies d'arbres que el configuraven abans de l'incendi de fa 25 anys, ni la fesomia de les espècies que van resistir l'embat del foc. El gran incendi de l'agost del 1986 gairebé hi va posar fi a les poblacions de pinassa i de pi roig. L'incendi va cremar 3.216 hectàrees de les 7.760 de l'espai protegit, és a dir, una mica més del 40% del bosc. La pinassa -una espècie també anomenada pi escarrassó i que no s'ha de confondre amb la fullaraca dels pins, l'altra accepció del terme- ocupava, sobretot, el vessant nord de la muntanya, el que tocava al Bages.

El biòleg del parc natural de la muntanya de Montserrat, Jordi Calaf, explica que, abans de l'incendi, el bosc era format per alzines, pins blancs, pinasses, roures i altres espècies més minoritàries, com pins roigs. Calaf assegura que l'incendi va modificar la composició de la vegetació montserratina i, sobretot, de l'estrat arbori, perquè "notables pinedes de pinassa que es distribuïen per les obagues del vessant nord de la muntanya van desaparèixer cremades i només ha quedat una mínima mostra d'arbres vells". Calaf explica que la raó que alguns individus de pinassa sobrevisquessin és degut al fet que eren arbres "molt alts que van suportar el pas del foc, perquè va córrer per terra sense prou intensitat per cremar-los l'escorça", però el responsable de la flora i la fauna del parc assegura que "avui no hi ha cap bosc de pinassa que es pugui dir que es regenera". Segons el biòleg, a diferència de l'alzina, el pi blanc i el roure, el pi roig i la pinassa no tenen estratègies per defensar-se de les flames.

La pèrdua d'aquesta mena d'arbres, que solien tenir una alçària considerable, de fins a 20 metres, ha perjudicat els grans ocells rapinyaires que nidificaven al bosc, com l'astor, l'àguila marsenca o l'aligot. "Fan els nius allà on se senten segurs, als boscos alts de pinassa i als de pi blanc. A la zona cremada no queda cap astor, aligot ni tampoc cap àliga marsenca", assenyala Calaf.

Els que van resistir

A diferència de la pinassa, l'alzina, el pi blanc i el roure van resistir les flames. Calaf explica que l'alzina i el roure tornen a brotar des de la soca després d'un incendi, al cap d'uns mesos, una estratègia d'adaptació al foc "molt forta", diu Calaf, que afegeix que "en condicions normals, un incendi no destruirà mai les soques".

El pi blanc allibera les pinyes que contenen les llavors quan sent la presència del foc. Es tracta d'una estratègia més expansiva que el rebrot de soca perquè les pinyes colonitzen altres territoris a prop del del pi blanc que les han expulsades. En canvi, els rebrots creixen des de la mateixa soca, sense colonitzar cap nou espai.

Un bosc baix i de matollar

Ara bé, els nous plançons de pi blanc creixen amb menys força que els d'alzina o de roure, de rebrot, diu el biòleg. On hi havia pinassa han fructificat els matolls i una massa de pins blancs "densa com canyissars que no acaben d'evolucionar prou de pressa per formar un bosc adult" perquè, explica Calaf, les densitats són massa elevades i els individus competeixen entre ells, de manera que les alçàries actuals queden lluny de les del bosc d'abans de l'incendi. El mateix passa amb roures i alzines. La soca rebrota amb diversos peus, és a dir, amb diversos brots de roure o alzina. Com que s'alimenten de les mateixes arrels, cap dels peus no creix amb prou alçària i són més vulnerables si hi ha sequera. Calaf assegura que "queda clar que, si no es fa cap gestió del bosc, potser ni en cinquanta anys n'hi haurà prou" perquè es recuperi el bosc de Montserrat als nivells d'antany.