Casanova va ser un traïdor o l'heroi que la iconografia nacionalista ha construït? Moià ha volgut reivindicar la figura del seu fill més il.lustre i històric, Rafael Casanova i Comes, conseller en cap de Barcelona en el moment de la caiguda de la ciutat, l'11 de setembre del 1714, a mans de les tropes borbòniques.
La reconeguda novel·la Victus (La Campana, 2012), d'Albert Sán-chez Piñol, ha popularitzat les tesis que posen en qüestió el paper que històricament s'ha atorgat al fill de Moià en els fets de la guerra de Successió. Una versió que obre la porta a creure que la seva actuació podia contenir certes dosis, com a mínim, d'obscuritat, pel fet que va ser un dels pocs dirigents que no van morir ni van ser empresonats pel règim borbònic que s'acabava d'apoderar del Principat.
Per contrarestar aquesta visió que el fa sospitós d'algun pacte amb l'enemic, i per aprofundir en el coneixement d'un dels personatges més rellevants i menys coneguts realment de la història de Catalunya, l'associació cultural de Moià Modilianum va organitzar una jornada de conferències -Rafael Casanova, la construcció d'un símbol- amb la presència de les primeres autoritats en el coneixement de la figura del conseller en cap: els historiadors Agustí Alcoberro, autor i coordinador de diversos llibres sobre la guerra de Successió; Carles Serret, autor de l'única monografia que s'hi dedica exclusivament (Rafael Casanova i Comes, Conseller en Cap, publicada el 1996); i Enric Pujol, comissari de l'exposició del Tricentenari del Museu d'Història de Catalunya, 300 Onzes de Setembre, 1714-2014. Després de les tres conferències del matí, es va visitar l'exposició fotogràfica L'Onze de Setembre a Moià (1914-2014), a Can Casanova.
"Un austriacista de raça"
Agustí Alcoberro -que fins aquest setembre va ser director del Museu d'Història de Catalunya, -, va fer un repàs dels pocs vestigis documentals que parlen sobre l'actuació del conseller en les dates clau de la guerra de Successió. D'entrada, l'historiador va recalcar que Casanova va ser un "austriacista de primera hora" i no pas un arribista amb voluntat d'obtenir les regnes del poder.
