Cristina Farreras té 6 anys, viu a Monistrol de Montserrat, i en fa un parell que camina però encara li costa aguantar l'equilibri, i difícilment arribarà a parlar mai. Té la síndrome d'Angelman, que dificulta l'aprenentatge i provoca un retard mental sever, i que avui no té més tractament que l'estímul cognitiu i fisiològic per mirar que vagi adquirint autonomia "i es pugui defensar el màxim possible el dia de demà".

És l'objectiu pel qual batallen els seus pares, Joan Farreras i Carme González. Des que l'hi van diag-nosticar als 18 mesos, lluiten contra una malaltia de les catalogades com a rares (n'hi ha uns 40 casos coneguts a Catalunya), "però no ens cansarem, i anirem a totes, perquè si treballes, hi ha resultats". Els ho diuen els gairebé 5 anys d'experiència i d'entrebancs que s'han anat superant. "El camí és molt dur, quan et donen el diag-nòstic t'ensorres, t'has d'enfrontar a una malaltia que no coneixes, has de trobar els especialistes que la tractin, i quan aixeques el cap, t'adones que ja han passat dos anys".

La Cristina té un germà bessó, el Ricard, i un altre de més gran, el Gerard, de 24. És a partir de veure-la créixer al costat del Ricard "que ja veies que alguna cosa no anava bé; no gatejava, es quedava asseguda mirant a terra, no parlava...", fins que van saber que tenia la síndrome d'Angelman (derivada d'un problema en el cromosoma 15), de la qual "no havíem sentit a parlar mai". A partir d'aquí, l'objectiu era que aprengués a caminar. "Gatejava amb ella cada dia perquè, si no, sabia que no arribaria a caminar", explica Carme González, i ara que ja ho fa, el proper repte és la comunicació; "l'ideal seria que ens pogués expressar que té gana, que té set, o que li fa mal la panxa", i evitar situacions "com el dia que la vèiem neguitosa perquè tenia una pedra a la sabata, i no ho vam veure fins abans d'anar a dormir".