Molt Honorable Carles Puigdemont: les comarques de la Setena Regió, les comarques centrals de Catalunya, les comarques de les quals informa i per a les quals informa aquest diari, esperen que el seu govern faci tot el que estigui a les seves mans per corregir els dèficits d'un oblit històric i atengui les necessitats i les demanes d'una societat esperançada.

Aquest podria ser l'encapçalament d'una carta de les nostres comarques al nou President de la Generalitat, investit fa una setmana dies, que en fa cinc que va prendre possessió i tres que va nomenar els seus consellers. Poc temps, però justament perquè tot plegat comença, o recomença, és el moment oportú per demanar la inclusió de temes en l'agenda.

Les nostres comarques han patit amb intensitat no només la darrera crisi, de la qual tot just estem començant a sortir quan ja s'escolten remors de tempesta cap a l'Orient. Van arribar a la darrera sotragada des d'una cadena de crisis precedents en els seus principals sectors d'activitat, especialment industrial, que dècada rere dècada li han anat fent perdre posicions en el conjunt de l'economia catalana. L'increment poblacional en algunes zones determinades en alguns anys concrets va ser degut al fenomen d'expulsió metropolitana associada a la bombolla immobiliària, però això s'ha aturat i el que queda és un teixit d'activitat que fa de la necessitat virtut, que innova i inverteix i supleix amb ganes i ambició els dèficits que cal corregir perquè no limitin el fruit del seu dinamisme.

Un dinamisme que s'ha mostrat des del territori en tots els camps per cobrir amb l'esforç de la iniciativa privada el dèficit de serveis i equipaments públics de què gaudeixen territoris semblants per dimensió i per diferenciació. Territoris d'extensió suficient articulats a l'entorn d'una realitat urbana prou gran, prou potent i prou singular en el mapa del país.

No és només per utilitzar l'autopista de Manresa a Barcelona que aquestes comarques paguen peatge. L'oferta universitària, per exemple, no és només limitada sinó que en gran part és privada, per molt que siguin ens públics els que la fan funcionar, i això es tradueix en un cost econòmic superior per als alumnes. Per estudiar aquelles especialitats que no s'ofereixen al territori, i especialment per fer-ho als preus públics que ofereixen les facultats públiques que paguem entre tots, la gent d'aquestes comarques s'ha de desplaçar a la metròpoli. De la mateixa manera que han de fer-ho els particulars que necessiten fer gestions o proveir-se de serveis en la multitud d'oficines de l'administració i d'empreses públiques i privades que no tenen en aquestes comarques una delegació capaç de resoldre problemes.

Però si per un costat cal anar a Barcelona per qualsevol cosa, com diuen les estadístiques de trànsit i d'ús del transport públic, aquest és un viatge o car o infernal. O car perquè l'única via ràpida té un peatge de rècord, o infernal perquè la carretera ordinària, pendent de desdoblar des de fa massa anys, és un embús permanent i una trampa mortal d'accidents continus, i el ferrocarril esgota els adjectius desqualificatius, tant el gestionat per Renfe -per temps, retards i avaries- com el gestionat per la Generalitat -per la durada incomprensible del viatge.

Aquest territori té dret a esperar del Govern català suport a les iniciatives i equipaments que ha engegat tot sol per, o gairebé, dinamitzar l'economia, la cultura i els diferents aspectes de la qualitat de vida dels seus ciutadans. A confiar en el seu compromís real, i no només verbal, per trobar alternatives a la desaparició d'empreses que eren el fonament d'una població o de tota una comarca, i per garantir l'èxit dels plans de futur de les que van bé. A tenir la certesa que no es veuran soles en els projectes per recuperar barris i zones rurals que necessiten una empenta.