"Els refugiats són gent com nosaltres i viuen un drama que no es mereixen"

Joan Carles Pallarès, voluntari bagenc a Idomeni, creu que la pressió als governs perquè acullin refugiats "és vital"

03.06.2016 | 15:31
Joan Carles Pallarès, amb una refugiada adormida als braços , a Idomeni.

Fa un mes Joan Carles Pallarès, resident a Barcelona però amb arrels a Manresa i Sant Vicenç, va agafar un avió i es va plantar a Grècia per ajudar els refugiats. Ha estat al camp d´Idomeni fins al seu desallotjament aquesta setmana. Ara és a Tesalònica en un camp secundari. Pallarès, de 33 anys, denuncia que els refugiats estan vivint un drama «que ni es mereixen, ni s´han buscat» davant del que qualifica de «desastre humanitari». Creu que els mitjans i la gent han de «pressionar els governs» perquè acullin unes persones que «no són tan lluny de nosaltres» i «que passen un calvari».

Fins fa quatre dies era al camp d´Idomeni. Com ha viscut el desallotjament?

S´ha dut a terme en tres dies i ha sigut extremadament ràpid perquè s´han buidat d´unes 8.000 persones aproximadament. Nosaltres pesàvem que el trasllat podria ser violent perquè hi havia un grup de joves que crèiem que no voldria marxar però ha sigut molt tranquil i sense incidents.

Quant va sortir-ne?

Jo en vaig sortir dimarts i l´últim dia ja vam haver d´entrar d´amagat per les vies del tren perquè els controls policials cada dia eren més grans. L´última nit abans del desallotjament vam decidir no quedar-nos però alguns companys es van quedar a dins fins dijous amagats i disfressats de refugiats.

I ara on s´han traslladat?

Jo ara sóc a la zona de Tesalònica, a l´est de Grècia. El camp base dels voluntaris és al poble de Policastro i a menys de 20 quilòmetres d´allà hi ha tres camps, dos d´espontanis i un de militar.

Quina és la seva tasca?

He fet de tot, vaig començar repartint menjar, que és el que fem tots quan arribem, després repartint roba i al final he estat treballant amb unes advocades italianes per seguir casos més concrets: un pare desaparegut, una nena que es queda cega, informes mèdics de gent que té problemes físics, procurar que famílies tinguin tenda i puguin dormir amb mantes seques, ajudar nens amb efectes de gas lacrimogen...

Va viure l´atac amb gasos que va denunciar la infermera de Castellterçol Gemma Poca?

No, justament va ser la nit que no em vaig quedar. Sents impotència perquè va començar sent un acte reivindicatiu i la policia va carregar molt, no va ser una defensa sinó una repressió. A més, feia molt vent i el gas es va escampar per tot el camp i molta gent es va intoxicar, un absolut desastre.

Com es viu als camps?

Els camps més petits són més tranquils, però Idomeni era un cau de violència, els refugiats han patit un estat de tensió i violència constants durant tres mesos. Heu de pensar que vénen d´una guerra, de tractar amb màfies, de pujar en una barca de nit pagant molts diners amb hipotèrmies i estats de xoc i de caminar molts quilòmetres per arribar aquí i que els tanquin les fronteres.

Viure en primera persona aquesta situació li deu haver canviat la perspectiva de les coses.

Quan ets aquí fuges molt de l´estereotip del que creus que és un immigrant. No són immigrants són refugiats, gent com tu i com jo que han fugit d´una guerra, són periodistes, són metges, són estudiants... gent que tenia una vida normal i que vivia en un poble com Manresa i estudiaven, tenien parella, un cotxe i de cop estan vivint com gossos.

En quina situació els ha deixat el desallotjament?

La gent ha estat traslladada, majoritàriament, a la zona de Tesalònica, però és pitjor encara. Hi ha un dels camps que és força decent però la resta són un desastre, van aprofitar fàbriques abandonades per fer camps, sense llum ni aigua, amb poc menjar i pocs recursos i sense tants voluntaris. A Idomeni ja teníem una infraestructura muntada. A més, el trasllat és una preparació per a l´exportació perquè als autobusos els separaven per nacionalitats.

I els voluntaris com us heu reorganitzat?

Estem una mica a l´expectativa, Idomeni era el punt de referència. Hi ha un grup que ha demanat permisos oficials per poder entrar als camps militars i la resta, que anem per lliure, de moment, estem als camps secundaris fent la feina que fèiem o d´altres de noves.

Quina tasca està fent ara?

Hem muntat una vela amb un espai infantil per donar suport a l´escola, que porta una sola persona. Fem activitats i jocs creatius i productius perquè estiguin distrets i no es passin el dia rondant i barallant-se.

Com ho viu personalment?

És un joc constant de contradiccions, veus coses surrealistes i imatges bastant increïbles. El resum general, la foto gran, és que és un desastre humanitari i que per qüestions polítiques dels governs feixistes que tenim, aquesta gent està passant per un calvari, cada haima és un drama. És molt dur i la impotència i la ràbia d´aquesta injustícia és constant, els voluntaris busquem fugir dels drames i ser positius, tenir força cada dia per poder ajudar en el que sigui.

Què creu que es pot fer per millorar aquesta situació?

Nosaltres som molt conscients que la feina que pot canviar realment les coses és la que pugueu fer vosaltres els mitjans i la gent als nostres països, per fer pressió als governs, manifestar-se i collar perquè acullin gent, perquè els governs grec i turc no faran res i hem de fer entendre a tothom que aquesta gent són els nostres germans, són com nosaltres i estan passant per un drama que ni es mereixen ni s´han buscat. La divulgació i la pressió als governs és vital i s´ha de fer des d´aquí.

Compartir a Twitter
Compartir a Facebook
L'últim El més llegit

Calendari laboral i escolar 2017/2018

Calendari laboral 2017 a Catalunya

Calendari Laboral 2018 a Catalunya

Aquí pots consultar tots els dies festius a Catalunya i el calendari escolar 2017/18

 

Enllaços recomanats: Premis cinema