La consellera d´Afers Socials, Dolors Bassa, va ser clara i rotunda: «nosaltres sempre hem dit que la iniciativa público-privada, en tots els aspectes, és essencial. La Generalitat no arribem a tot. Estem per millorar la vida de les persones i per tant agraïm moltíssim que els ajuntaments, les administracions locals, juntament amb la part privada, avancin en aquest estat del benestar que tots necessitem. Cal que es faci en tots els llocs possibles i nosaltres estarem al costat de totes les iniciatives que hi hagi público-privades».

Bassa s´expressava així el 2 de maig passat, just després d´inaugurar l´ampliació -que pràcticament ha suposat la construcció d´un edifici nou- de la residència d´avis de Sant Fruitós. Un centre que ha aprofitat la petita residència municipal preexistent (les antigues dependències es van integrar al nou edifici) i que s´ha portat a terme amb una fórmula mixta entre l´aportació pública, a través de l´Ajuntament, i la privada, mitjançant l´empresa que n´ha obtingut la concessió, en aquest cas l´Onada.

De fet, el Bages es pot considerar una de les comarques pioneres i capdavanteres en el que la consellera Bassa posava com a model a seguir: el de la promoció de noves residències, impulsades parcialment des del sector públic, però en què la Generalitat no ha posat ni un euro en la seva construcció. «Estem en uns moments que la Generalitat no podem estar per posar maons», deia un mes i mig enrere la consellera en aquell acte inaugural, i reblava que «aquest model no és transitori, és el futur que ens espera. I ens espera valorar com han de ser les ajudes, les subvencions que es donen». El de Sant Fruitós no és pas el primer exemple al Bages de centre residencial forjat amb aquesta fórmula. Amb tots els seus matisos i diferències, té uns quants precedents.

Avinyó va ser un dels precursors amb el que ara és la residència Relat. Aquest centre va obrir portes el juny del 2006, a partir de la cessió administrativa d´un terreny municipal per part de l´Ajuntament i la construcció de l´edifici per part de la societat limitada Centre Residencial del Bages SL, que en aquell moment n´obtenia la concessió per un període de 50 anys, esgotats els quals l´equipament passaria a ser municipal. Actualment, la d´Avinyó és una residència de 82 places (56 de col.laboradores, amb acord amb la Generalitat, i 26 de privades) amb una dècada de vida.

Dos anys més tard,va ser Castellgalí qui va seguir el camí obert al Bages per Avinyó. El 24 d´octubre del 2008 es posava la primera pedra d´un centre que naixia a partir de la iniciativa de l´Ajuntament de posar un terreny municipal a concurs públic, mitjançant el qual l´adjudicava a una empresa que assumia la construcció i el cost de fer-hi una residència, i a canvi n´obtenia una explotació per un període de 40 anys per recuperar i fer rendible la inversió. El nou equipament, amb més de 90 places, va obrir les seves portes el març del 2012 sota la gestió de la Fundació Ibada.

Terreny i diners

Els dos casos més recents són els de Santpedor i Sant Fruitós, en què el model público-privat des de l´administració local s´ha fet encara més palès, ja que els municipis no només hi han posat els terrenys, com en els casos anteriors, sinó també part de la inversió econòmica necessària per fer-ho realitat. En tots dos municipis s´ha fet una concessió a la mateixa empresa, l´Onada.

A Santpedor, l´Ajuntament hi va posar el terreny del sector de Can Jorba -obtingut mitjançant una cessió anticipada pactada amb els propietaris-, va sufragar prop de la meitat del cost de l´obra i en va donar la concessió per un període de 40 anys (acabats els quals ha de retornar plenament a mans municipals). A Sant Fruitós, la concessió de la gestió s´ha fet per 45 anys, el consistori hi ha posat l´antic edifici i l´espai municipal per a l´ampliació i al voltant d´un terç del cost de l´obra.

Penjats de la concertació

La creu d´aquests equipaments es diu concertació. Es van tirar endavant amb la confiança (i en gairebé tots els casos també amb el compromís de la Generalitat) que el departament de Benestar Social assumiria una bona part de les places d´aquests centres com a públiques. La realitat, però, és que les tres últimes residències que s´han tirat endavant a la comarca no disposen d´aquest règim, ja que la crisi ha obligat a tancar una aixeta que, ara com ara, no es veu en quin horitzó es podrà reobrir.