Xavi Llovet (Sant Vicenç de Castellet, 1977) serà el curs vinent professor d´espanyol a la Universitat de Columbia, a Nova York, una de les més prestigioses dels Estats Units. És la segona vegada que hi treballa. Què va trobar-hi l´altre cop que el faci tornar? «Un grup de professors molt competent» i «uns alumnes meravellosos que t´exigeixen moltíssim». Reconeix que per estar a l´alçada ha de dedicar-se en cos i ànima a la seva feina. Però creu que val la pena.

Com són els alumnes d´una de les millors universitats del món?

Són tan intel·ligents que poden arribar a intimidar. Tenen 20 anys, però tenen les idees molt clares. Saben on volen arribar i saben que faran el que faci falta per aconseguir-ho. A nosaltres ens pot semblar que van de superiors, però forma part de la cultura americana. Allà has de ser capaç de dir per què ets el que val més. Jo els puc demanar que llegeixin un llibre per a l´endemà i sé que ho faran, encara que no dormin. Aquí em dirien: «faré el que podré».

Són exigents amb vostè?

Són estudiants meravellosos que t´exigeixen moltíssim. No els pots anar amb una classe magistral. Ells paguen 60.000 dòlars l´any i acaben els estudis amb un deute de 200.000 euros. O sigui que esperen que tu estiguis sempre pendent d´ells. Les classes són petites, d´uns 15 alumnes. Per tant, els puc conèixer a tots personalment.

Com controlen la qualitat de les seves classes?

Hi ha un sistema de referències que recull la valoració de tots els estudiants. Ho fan perquè els professors no s´acomodin en excés. A la universitat americana, l´estudiant té molt poder. Si jo tingués dos anys seguits males referències em farien fora. De fet, els estudiants tenen molt en compte les referències d´altres anys a l´hora de triar assignatures. Les pots consultar en un web que seria com Patatabrava, però amb nuggets. També hi ha lloc per a la conya, i hi ha alumnes que fan la crítica de les americanes de Xavier Sala i Martín (professor d´economia a Columbia).

També ha estat professor a Noruega i a Belice. Quines són les principals diferències?

A Belice no podia fer ni fotocòpies, o sigui que la creativitat era el primer. Només tenia la pissarra i el guix. A partir d´aquí, inventa´t el que vulguis.

I Noruega?

Noruega és el contrari. Tens recursos per fer el que vulguis: comprar material, viatjar i anar a conferències, fer recerca... Saps que si vols fer una cosa algú et donarà els diners per fer-ho, ja sigui la universitat o una empresa.

On és millor la qualitat de vida?

A Noruega. Des del primer dia volen que estiguis a gust a la feina. A Columbia també, però allà tens el pes de la institució al darrere.

Vostè mateix ha investigat la relació entre les creences dels professors i les seves pràctiques. Com influeix el lloc de treball?

El que fan els professors ve determinat pel que creuen que han de fer. Jo faig el que faig perquè sóc a Columbia. Ells no em diuen res, però jo mateix m´ho autoexigeixo. A Noruega això no passa. Si estàs malalt et quedes a casa treballant. A Columbia sents que no pots posar-te malalt. Si a Noruega tens fills, saps que tens un any per tu. A Nova York és una altra història. El benestar forma part de la seva cultura. Aquí encara n´hem d´aprendre. I també als Estats Units.

Com són els seus companys de feina, els professors?

És un grup d´acadèmics que he llegit tota la vida perquè són molt bons. Per seguir aprenent necessites estar en contacte amb gent que t´aporta coses noves. Durant el temps que he estat allà, la meva manera d´entendre l´ensenyament ha canviat totalment. He vist fer coses inimaginables.

Per exemple?

Un company feia servir la seqüència inicial de Mar Adentro per explicar el temps verbal imperfet, que els anglesos no tenen i els costa molt entendre. Em vaig adonar que podia portar-ho encara més enllà. He combinat aquesta activitat amb una de meditació. Agafo els meus estudiants, apago els llums, tanco les finestres i els dic que es descalcin, s´estirin i es relaxin. Aleshores poso música i dic que tanquin els ulls. I els guio. Dic: «imagina que ets en un lloc, amb qui estàs? I què fas?». Doncs això em serveix per preparar l´explicació de l´aspecte temporal de l´imperfecte. Quan un diu: jo estava, jo jugava, jo menjava... és una situació en què et retrotreus mentalment des d´un punt de vista cognitiu i entres en una situació en la qual tu descrius el que està passant.

L´espanyol és la segona llengua més parlada als Estats Units, després de l´anglès. Fins a quin punt està present en el dia a dia?

Jo conec principalment Nova York, i no té res a veure amb la resta del país. Aquí el sents quan surts al carrer. Al costat d´on treballo hi ha districtes sencers que són hispans: hi ha perruqueries, restaurants... fins i tot gent asseguda en cadires al carrer. A Nova York, l´espanyol és una llengua del dia a dia, i això a nosaltres ens beneficia.

Per què trien l´espanyol els seus estudiants?

És instrumental. És a dir, és pràctic. Quan nosaltres aprenem anglès a Catalunya, ho fem perquè ens pot ajudar professionalment, però no et servirà per parlar amb la gent del carrer. Amb l´espanyol, a Nova York sí que pots. Tens cartells en espanyol, i la gent que es dedica als serveis (cambrers, cuiners, etc.) són hispans.

Quin és el vostre mètode per ensenyar espanyol?

Tenim un enfocament comunicatiu. Això vol dir que l´aprenentatge és molt més global que el tradicional, que consisteix a estudiar la gramàtica o el vocabulari. Entenem que la llengua és un instrument que et permet desenvolupar-te dins una societat. I això implica conèixer no només l´idioma, sinó també la cultura, els costums, la diversitat que hi pugui haver. En el nostre cas, per exemple, la importància de l´espanyol d´Espanya és mínima. Nosaltres ens fixem en el centre i el sud d´Amèrica.

Podria posar algun altre exemple a part del de Mar Adentro?

Treballem molt en projectes. Fa poc hi havia una exposició de Picasso, doncs t´hi emportes els estudiants i ho treballes. No estem fent res de l´altre món ni hem inventat la roda. Fem el més sensat i el que la recerca diu que funciona. I tinc la sort que els alumnes responen.