Va ser l'església de Callús fins a mitjan segle XX, quan es va construir un nou temple més a prop del poble, que havia anat creixent a la vora del riu. Traspassat el relleu d'aquesta funció sagrada, va arribar a estar semiabandonada i, fins i tot, va servir fins fa poc d'aixopluc de bestiar, en definitiva, de corral. Gairebé vuitanta anys després de deixar de complir el seu paper principal com a escenari litúrgic -l'actual va ser beneïda el 10 d'agost del 1940- i dessacralitzada des de fa dècades, l'antiga església de Sant Sadurní de Callús ha renascut ara, amb un grup d'inversors privat, com a singular espai per a esdeveniments socials i culturals.

Rebatejat com a Rectoria de Godmar, aquest complex ha estat objecte d'una espectacular intervenció arquitectònica que ara el fa lluir entre el cementiri callussenc i les restes de l'antic castell (de Godmar), dalt de l'altiplà que li proporciona unes vistes esplèndides sobre el mig Cardener.

L'església s'ha rehabilitat pràcticament tal com era, i ara el seu interior, amb la nau central diàfana, pot acollir fins a 200 assistents. L'espai es completa amb un acollidor i relaxant pati interior que forma part de l'antiga rectoria, conservada i restaurada a partir de l'estat en què ha arribat fins ara; i amb una espaiosa sala de nova construcció a la banda oest -entre la rectoria i les restes del castell- per a uns 225 comensals.

L'antiga parròquia de Sant Sadurní, documentada des del segle XIII, va ser reconstruïda l'any 1800, i en l'actualitat es conserva la distribució original de l'època, que ha deixat al descobert la façana i el campanar, amagats durant molts anys per l'adossament de l'edifici de l'antiga rectoria. És un espai dotat amb un equipament de so i llum que li confereix una gran majestuositat, i on es pot portar a terme des d'un banquet fins a qualsevol tipus de cerimònia de caràcter no religiós, amb la possibilitat d'acollir 200 assistents.

Annex a l'església hi ha el pati, que correspon a l'espai que va ser la rectoria. Es conserva la llinda de la porta d'entrada amb la data de 1700. Aquest espai ofereix a grups reduïts la possibilitat de celebrar un refrigeri o bé una cerimònia a l'aire lliure, de caràcter íntim. La rehabilitació ha deixat al descobert un passadís que comunica l'església amb la nova sala, des del qual són visibles a través d'uns finestrals dues antigues tines que també s'han preservat. La intervenció ha jugat sobre la base de rehabilitar el temple i la rectoria tal com estava, i fer relluir aquests espais amb una il·luminació espectacular i mesurades intervencions artístiques que juguen amb els espais interiors de l'església. Per exemple, al lateral de l'entrada (sota el cor) s'hi ha col·locat una fotografia de gran format (emmarcada per les columnes) de la que seria l'última imatge captada dins del temple abans no s'hi van començar a fer les primeres intervencions. S'hi veu un cavall blanc a l'interior de la nau de l'antic temple, ja que havia arribat a servir d'estable. A l'extrem oposat d'aquest passadís lateral, ja entrant cap a la rectoria, s'hi ha fet una composició amb cadires suspeses sobre la volta del sostre.

Com a detalls de preservació, en una de les capelles al costat del que havia estat l'altar s'hi ha deixat una clàssica vitrina de rectoria i s'hi han deixat els escrits fets amb llapis a la paret d'antics presoners, ja que durant la guerra civil es va utilitzar per a aquesta funció. Un dels escrits diu així: «El prisionero de guerra Basilio Sebastián Rueda, natural de Borja y residente en Mallén (Zaragoza) fué hecho prisionero en Belchite (6-9-37) y en la fecha todavía sigue prisionero. 23-1-39».