«No pot tornar a passar un 30 de juny com el que hem viscut»

La decisió judicial de donar una pròrroga d'un any, ampliable a dos, per als abocaments al Cogulló, li han tret un enorme pes de sobre?

Sens dubte, perquè volíem que continués l'activitat d'una forma ordenada, per anar evolucionant progressivament cap al trasllat de l'activitat, i això no podia ser amb la situació jurídica que teníem. Aquell dilema s'havia de resoldre d'alguna manera, i alguns pretenien una quadratura del cercle impossible: que l'activitat continués, que no es fes fora cap treballador, que seguissin tots els subcontractats, però que a més es deixés d'abocar al Cogulló. Això, tot junt, era inviable. I sí, les darreres setmanes i mesos van ser molt durs, molt tensos. Quan anàvem calculant els escenaris que podíem tenir sobre la taula ens portaven a situacions realment complicades en les quals havies d'assumir uns riscos molt elevats. I el que sí que he de destacar és que almenys l'empresa (ICL Iberpotash) s'ha posat les piles des del mateix 30 de juny per començar a arreglar, planificar i encarrilar tots els temes que té sobre la taula.

En aquest poc temps des de la decisió de jutge, ja ha notat aquest tarannà en l'empresa?

El mes de juliol ja hem tingut sobre la taula la petició de llicència per a la planta de tractament de sal que s'ha de fer aquí a Sallent; també hi tenim la proposta per a la llicència urbanística del Cogulló; la Generalitat ja ha atorgat la declaració d'impacte ambiental i per tant estem fent els informes corresponents; la Comissió d'Urbanisme ja va resoldre el Pla General per adaptar-lo a la decisió judicial i ja estem treballant amb la comissió de seguiment dels acords de la pròrroga, que ja ha estat convocada per a principi de setembre. Per tant, es veu un compromís i unes ganes de fer les coses ben fetes que ens dóna seguretat a l'hora de poder afrontar aquest nou període.

Un nou període que no deixa de ser una segona oportunitat que s'ha donat a l'empresa.

Certament, a ningú no se li escapa que és una segona oportunitat que s'ha donat a l'empresa i al que envolta la seva activitat. I tothom a qui s'ha donat una segona oportunitat en la seva vida sap que s'ha de ser molt més curós, i que ho has de demostrar molt més. Per tant, aquesta segona oportunitat, sobretot, no s'ha de deixar perdre, sinó saber aprofitar. Perquè ara, mirat en perspectiva, t'adones que se n'hauria pogut fer molta més, de feina, durant aquests dos últims anys. Hauríem pogut planificar moltes coses que no es van fer. Però jo ja miro cap endavant.

Hem de donar per fet que era impossible mantenir l'activitat si s'havia de deixar d'abocar al Cogulló?

Aquesta activitat, per cada tona de potassa en treu dues i escaig de sal. I això s'ha de tractar. I el conjunt de la comarca crec que veu clar que la mineria al Bages ha fet una aposta ferma i real per la sostenibilitat. Per primera vegada a la història, la mineria al Bages fa una aposta per la sostenibilitat. I és possible però no fàcil, perquè requereixes tractar tota aquesta sal, que és el que es vol fer amb les plantes de Súria i de Sallent. Però se'n treu tanta d'aquesta sal, i en tenim tanta d'acumulada, que no és fàcil donar-li sortida. Però almenys tenim una estratègia per fer-ho sostenible. Si pot ser que el 2021 o el 2022 no s'acumuli més al runam i ja puguem començar a treure'n, dependrà també en gran part que puguem fer recerca per trobar nous usos de la sal. Perquè aquests nous usos són els que ens ho faran rendible.

Buscar nous mercats...

Evident. Perquè aquí hem pres una decisió com a país que és que la muntanya del Cogulló tard o d'hora la traurem i la tirarem al mar. Amb el nou col·lector de salmorres portarem l'aigua de la depuradora de Sallent i de la de Manresa, per dissoldre la sal que sobra a la comarca, i la tirarem al mar. És una opció, però jo crec que amb el temps algú haurà de valorar ben bé el cost que té això. Perquè és molta aigua i al final és agafar tot un recurs, el que hi ha a la muntanya del Cogulló, que ningú no dubta que és útil. Potser avui la podem utilitzar poc, però potser els nostres fills donaran un nou aprofitament a aquesta sal. I en aquesta línia caldria analitzar bé un tema en què s'ha avançat molt, que és en la possibilitat de confinar aquesta sal a la muntanya del Cogulló perquè no hi hagi surgències. Segurament hem de seguir treballant en el confinament d'aquest runam perquè no provoqui gens de contaminació. Perquè ara estem parlant d'agafar l'aigua que passa per les depuradores -que actualment torna al riu-, fer una canalització per dur-la fins al col·lector, dissoldre la sal i enviar-la al mar. Per tant, aquesta aigua no tornaria al riu, i el nivell de salinitat que tindrà a Sant Vicenç, per exemple, serà més alt. Perquè no hi tornarem l'aigua que traiem de Sallent i de Manresa.

Però el col·lector nou igualment és necessari...

Absolutament, per mantenir l'activitat i perquè segurament una part de la sal del runam s'ha de dissoldre. Però jo confio que algú ha de trobar un sistema d'aprofitament de tota aquesta muntanya de sal que pugui ser un recurs per a Sallent.

Però no és aquesta la intenció?

És el que s'intentarà, però en aquest moment tenim un problema de tren i de camions per poder treure aquesta sal, no hi ha client que ho vulgui. Ha d'evolucionar d'alguna manera per trobar per a què pot servir aquesta sal, a banda dels usos ja coneguts ara. Cal alguna cosa més. No seríem sostenibles si aquesta muntanya del Cogulló només l'enviem al mar. Hem de treballar molt en això. Aquí tenim demanat un pla europeu territorial, pendent de resoldre, per un clúster de la sal que vol treballar en aquesta direcció. A veure com podem ajuntar tota la gent que té relació amb la mineria, amb la sal, amb químiques, amb electròlisi, amb la universitat, per generar moviment per trobar aquestes solucions i nous usos de la sal.

La pròrroga decretada el 30 de juny passat es fonamenta bàsicament a confiar que l'empresa complirà els compromisos. La confiança és plena?

Sempre tinc molta confiança en tothom, però en aquest moment la confiança ja no era a cegues. Per aquest motiu, a l'escrit que vam presentar al jutge vam demanar que es diposités una fiança sobre aquesta pròrroga. Nosaltres vam dir sempre que l'activitat havia de continuar, però que hi havia d'haver un seguit de compromisos i garanties. Si els haguéssim tingut abans ara parlaríem d'un altre escenari. Però per primer cop hi ha aquesta comissió de seguiment, de la qual l'Ajuntament formarà part i segurament la liderarem. Cada dos mesos s'han de presentar els resultats de com estan els compromisos. La fiança extra de 3,9 milions ha d'estar dipositada. S'ha de veure com va l'evolució amb les plantes, quantes tones de sal van cap a Súria... Garanties. Perquè en segones oportunitats les confiances són més cares. No ens saltaran les alarmes d'aquí a un any, les controlarem cada dos mesos. No ens pot tornar a passar més un 30 de juny com el que hem viscut. S'ha de treballar anticipadament per tenir el segon any de pròrroga.

El canvi en l'actitud de l'empresa, creu que ha estat més motivat per la renovació que hi ha hagut en la direcció o perquè la data del 30 de juny els havia posat contra la paret?

Per desgràcia, a la vida el que ens fa moure són els ultimàtums i les patacades. I el que ha fet posar l'empresa davant la realitat és que hi ha hagut una pressió judicial al darrere que els ha posat entre l'espasa i la paret. I és quan s'han adonat que segurament moltes de les coses que s'han fet s'haurien pogut fer millor, o més. Però també vull incidir en el fet que l'autorització ambiental que se'ls va concedir l'any 2008, que va ser anul·lada a causa d'un procediment de forma (una autorització feta per un conseller d'Iniciativa, recordo), aquella autorització va ser celebrada com a estricta, i molta d'aquesta gent que la celebrava també ho va fer quan la van anul·lar. I penso que aquella autorització ambiental ha estat molt positiva per a Sallent.

Per què?

Perquè totes les prescripcions que s'hi deien s'han portat a terme. Amb lentitud, però s'han fet. I crec que al final l'administració ha actuat correctament. I al final ens trobem en una situació que hem hagut de repensar la mineria a la comarca del Bages. El gran canvi que la història veurà de la mineria després de 100 anys serà l'aprofitament de la sal. Això no podem pretendre fer-ho en 5 o 10 anys. Cal marge. Però això ja empeny el gran canvi. I aquí hi ha les oportunitats.