a un quart de segle, el 1992, el barri de Salipota de Súria rebia la trista notícia que estava afectat d'aluminosi i s'havia d'ender-rocar. Va ser un cop molt dur per als veïns d'aquest barri obrer i va suposar l'inici d'un viacrucis fins a tenir reconstruïts els habitatges. Ara, 25 anys després de l'inici del malson, que va suposar fer de nou 300 pisos, els veïns ja s'han fet seu (de nou) el barri, que, tot i que ha perdut part de l'esperit de veïnatge, manté la seva essència i ha guanyat en qualitat de vida.
Amb l'entrega dels darrers pisos el 2005 es posava fi a l'última fase de remodelació del barri, que tancava una odissea que havia durat 15 anys, des que el 1990 s'havia detectat que els habitatges del sector Sant Sebastià tenien aluminosi. Ara, vist amb la distància que donen els anys, la presidenta de l'Associació de Veïns de Salipota, Mònica Navarro, considera que «tot i que van ser moments durs, perquè és un sotrac que et diguin que han de tirar casa teva a terra, la veritat és que hi hem guanyat, els pisos no tenen res a veure amb els que teníem» i «la gent, en general, està contenta».
Els veïns de Salipota sempre han tingut un sentiment de pertinença al barri molt important. Per això, quan van rebre la notícia que el barri s'havia d'enderrocar van lluitar perquè es tornés a construir al mateix lloc i no van voler marxar de la zona mentre es va fer la reconstrucció. Javier Liaño, aleshores president i ara secretari de l'entitat veïnal, recorda el moment com «una revolució», ja que molts veïns no estaven d'acord amb alguns aspectes, com ara la construcció d'ascensors al pisos. Tot i així, considera que «al cap del temps s'ha vist que el canvi de pis està molt bé, passats 25 anys la gent ja s'ha fet seu el pis i s'han anat acostumant a les comoditats que no tenien a l'altre».
Un abans i un després
Tot i el salt qualitatiu que ha suposat la reconstrucció del barri, Navarro fa notar que «hem perdut una mica l'esperit de veïnatge que hi havia potser per com està configurat o perquè la societat ha canviat». Recorda que «abans per anar a casa teva havies de pujar unes escales, al replà hi havia 4 pisos, i sempre et trobaves veïns que pujaven i baixaven i feies petar la xerrada, i ara això no hi és». També recorda que «la gent era més al carrer». Un sentiment que comparteix Liaño, que apunta que «el canvi de forma de vida que va suposar el canvi de barri, la tipologia dels blocs i les escales, han fet que tot plegat canviï molt, l'essència hi continua sent però gairebé s'han perdut els petits costums com sortir al carrer amb les cadires». També diu que «abans ens trobàvem per l'escala, ara hi ha l'ascensor i pràcticament no et veus».
L'envelliment de la població és una de les característiques de Salipota. «La gent que viu al barri s'ha anat fent gran i no hi ha gaire gent jove», diu Navarro. En el mateix sentit, Liaño assegura que «un dels problemes és que la gent fa 25 anys ja eren grans i ara encara ho són més i molts ja han quedat pel camí». Tot i així, considera que «l'importat és que la gent ja s'ha fet bastant seu el barri».
La tranquil·litat que viu actualment Salipota contrasta amb la duresa dels moments viscuts quan es va posar al descobert que els habitatges tenien aluminosi i havien de ser aterrats. «Va ser un bon sotrac perquè no ens ho havien dit i ens vam assabentar que el barri s'havia d'enderrocar pel diari», recorda Navarro. «Va ser fort i dur» perquè, a més, «hi havia gent de la junta que va marxar, es va dividir el barri en dos i van ser moments molt durs», diu la presidenta. Liaño coincideix amb ella que «vam passar uns anys bastant fotuts» perquè «els veïns no acabaven d'entendre que els tiressin el pis a terra per fer-ne un de nou». Tot i que el mal tràngol està superat, «això queda per sempre», diu.
El problema de l'aluminosi es va detectar el 1990, quan després d'un esfondrament al barri barceloní del Turó de la Peira van saltar totes les alarmes i es van prendre unes mostres rutinàries al polígon de Súria, on es va detectar el problema en els 28 edificis inaugurats el 1960. Tot i que la reconstrucció de pisos es va iniciar el 1994, sota la direcció de l'Incasòl, no va ser fins al 22 de juny del 2005 quan es va haver reallotjat tots els veïns en edificis de nova construcció. «Vam estar molt temps esperant el pis i conviure amb les obres va ser complicat», recorda Navarro.
A banda de petites mancances en urbanització i manteniment, com és el cas de la plaça central, que necessita un arranjament, el barri es troba ara en bones condicions, sense barreres arquitectòniques i amb un gran nombre d'equipaments. A pesar de tot, Navarro té clar que «Salipota és una família, hi ha ha hagut moments bons i també de dolents, que s'han de deixar enrere i anar cap endavant».
