Devien ser les 10:00 del matí, a Callús, poble tranquil d'uns 2000 habitants de la Catalunya Central. Tot just havien pogut votar 4 persones, amb problemes tècnics de connexió. De sobte i sorprenentment, sense tenir pràcticament constància de problemes a cap altre municipi de Catalunya, es presenta un esquadró d'uns 100 Guardia Civils i Policia Nacional antidisturbis.

El poble sencer s'arreplega, amb energia per no caure en l'abandó total del nostre principal principi, la llibertat. Això sí amb rostres plens de temor al veure com 100 individus armats i preparats per fer mal, es dirigeixen de forma organitzada, com si d'una guerra es tractés, per venir-nos a golpejar, arrossegar, indignar, i sobretot maltractar mentalment. Tot mentre els nostres fills ens miren entre estridents plors a l'altra banda de la balla de l'escola. Ni el diàleg de l'alcalde, empès al terra per un dels equipats Guardia Civil, just després que li donessin la mà amb l'únic i darrer gest humà d'aquest grup de bestioles sense cervell ni escrúpols.

Un poble assegut format per gent de totes les edats clamant amb crits de "SOM GENT PACÍFICA!!! SOM GENT PACÍFICA!!!" sense parar, mentre els ulls incrèduls de tots demostraven la impotència entre plors i exclamacions de llibertat. Una majoritària representació del poble, assegut i humiliat davant de la força física brutal i descontrolada dirigida per un govern d'un país del qual ja poc hi podem tenir relació. Avui, 1 d'octubre, ha marcat un abans i un després del meu concepte d'Espanya, i segons la seva reacció a partir de demà, dels mateixos ciutadans espanyols (el qual és pitjor).

Avui ha sigut un dia amb sensacions molt estranyes, on la ment, el cos, els ulls i les paraules s'han quedat paralitzades en un petit gran poble. Més enllà de la nostra independència, evident i força imminent després d'aquests fets, avui ha marcat un abans i un després. I segurament se m'ha acabat aquell punt de tolerància envers a gent que es basa amb una democràcia basada amb la seva constitució, les seves lleis, els seus judicis, les seves càrregues policials. A mi, se m'ha acabat.

No vull que el meu fill em torni a demanar als 10 anys que l'acompanyi al llit, i que em demani si aquests policies marxaran. Fins avui, el meu fill pensava que els policies eren els bons. No vull que el meu fill em torni a veure enmig d'una situació similar, d'un despropòsit policial encarant a un poble format per gent gran, nens i nenes, nois i noies, i adults com jo, que hem basat la nostra vida amb l'entesa, la comunicació i el diàleg. Un diàleg que intentava tenir amb alguns d'aquests robots humans dirigits per la Nova Falange. Unes paraules que en cap moment n'he tingut resposta: "Somos un pueblo normal, queremos solamente votar, mírame a los ojos, mira a tu alrededor, que no lo ve lo que está haciendo, no se da cuenta, somos gente como usted, como en su pueblo...". Ningú m'ha mirat als ulls, i mira que els tenien aprop. Covards!

I per cert, per les persones que disfrutin amb aquesta frustrant acció policial, allunyada de la nostra manera de pensar basada en el respecte social, la pluralitat d'idees i en el moviment pacífic, per mi ja poden marxar d'aquest preciós país, Catalunya. Lo d'avui ho ha sobrepassat tot. No vull que els meus fills tornin a veure el què han vist avui. I m'agradaria que els nostres néts puguin estudiar als seus llibres d'història aquest 1-O com un inici de la llibertat final per a un poble impressionantment pacífic, tolerant, receptiu i plural. Un primer dia cap a la Llibertat!