Carta a la mare, Antònia Fargas, d'un fill que viu les hores finals. 23 de juliol del 36. Una carta d'esperança pocs dies abans de ser afusellat. Jaume Payàs, claretià i mestre, responsable de l'escola de Sallent des del 1935 perquè el bisbe de Vic havia demanat als claretians un cop de mà per fer feina catequètica, havia estat detingut poc abans del 23 de juliol del 36. S'havia amagat en famílies de Sallent, havia viscut un infern per intentar trobar refugi perquè algunes, en qui comptava que podia confiar, li havien tancat les portes després de deixar el convent claretià per l'amenaça d'algun atac dels escamots revolucionaris. Havia trobat un últim refugi que creia segur fins que el van anar a buscar. Confiava en ell i en el fet que podria salvar la vida perquè no s'havia declarat afí al feixisme. Però no n'hi va haver prou. El pes de la sotana i el rosari va ser més fort que la seva manca d'afiliació.

Aquell 23 de juliol envia la seva última carta a la mare, que viu a Castellterçol, ja vídua. Li escriu una carta per tranquil·litzar-la, però ell mateix té el temor que el pitjor pot arribar en qualsevol moment. Diu a la mare en un to entranyable que «estic agafat, però per sort he caigut en mans que em mereixen confiança». Li explica que està «a presó, però segur», perquè considera que els que l'han detingut valoraran «que no tinc res a veure amb els feixistes». I en la breu missiva s'acomiada de la mare, també potser per sempre: «ja ens veurem aviat i, sinó, fins al cel».

No hi va haver més cartes. El dia 24 a la nit l'afusellaven juntament amb 3 claretians més. En aquest grup de religiosos, Payàs, amb més formació i carisma, exercia un cert lideratge. A més a més, coneixia alguns dels membres del comitè que el vetllaven empresonat a l'ajuntament i els que el portaren al moment final. Encara pujant al cementiri, els seus executors li van demanar una renúncia al fet religiós a canvi d'una salvació.

La mare, delicada de salut i afectada emocionalment per la mort del seu espòs feia poc temps, no va conèixer la notícia de la mort del fill Jaume fins un temps més tard, segons explica Francesc Gallés, nebot del pare Payàs. Era, dels 10 fills, un dels tres claretians. Els altres dos van marxar a missions, el Josep a Colòmbia, i el Felicià als Estats Units (el 1920 era a Washington).

Els Payàs, que venien de Manresa, es van dedicar al negoci dels embotits. Van ser una família molt amiga de Prat de la Riba, i al mateix temps molts d'església. A part dels tres fills capellans, una germana també va ser monja. Després del 36, de la guerra i de la mort, se'n va parlar poc al poble de Castellterçol. I a la família.